PROGRAMA ACTUALITZAT

PONÈNCIES
 

Joan Ramon Resina
 
Stanford University (USA)
 
El Noucentisme: de la Nació a l’Estat
 
Sovint s’ha dit amb menyspreu que el catalanisme era una excrecència romàntica, perquè derivava el vincle entre llengua i nacionalitat de la filosofia de Herder. En realitat s’ha atacat el catalanisme en la seva línia de resistència i a causa del que es percevia com la seva força principal. En sintonia amb aquesta tàctica, s’ha ignorat la vessant més política de la influència romàntica, la que comportava, ja en Herder, però també en Schelling i Fichte i, sobre tot en Hegel, l’objectiu de consolidar la fragmentada nació alemanya en un estat. Quan s’insisteix exclusivament en el classicisme mediterraneista del Noucentisme es perd de vista el paper exemplar de la unificació alemanya com a model històric i la teoria alemanya de l’estat com a referent per l’institucionisme noucentista.
 
 

Xavier Pla
 
Universitat de Girona
 
Confessions burgeses i esperit europeu al llindar de la Gran Guerra
 
En la mesura que el Noucentisme va ser a Catalunya, per definició, un moviment culturalista, una proposta de confecció d’una «ciutat ideal» dominada pels valors de l’educació, l’esclat de la primera Guerra Mundial va fer trontollar les seves pròpies bases teòriques, va dificultar la cohesió dels grups ideològics que impulsaven el seu programa i, en certa mesura, va accelerar la seva pròpia descomposició, pocs anys després del desenllaç bèl·lic. El relat d’una Catalunya idealitzada, reconstruïda a partir del llegat clàssic, fonamentada en els valors de la raó, el diàleg, l’harmonia i la pau, consolidada amb institucions cabdals per a la Catalunya contemporània com l’Institut d’Estudis Catalans (1907), la Biblioteca de Catalunya (1914) o l’Escola Superior de Bibliotecàries (1915), teoritzada en assajos polítics com La nacionalitat catalana (1906) d’Enric Prat de la Riba o poetitzada en llibres tan sublims com Els fruits saborosos (1906) de Josep Carner o La muntanya d’ametistes (1908) de Guerau de Liost, va quedar definitivament desestabilitzat davant de la crua presència de la realitat de la guerra, dels conflictes socials, de les lluites fraticides i dels enfrontaments personals.
 
 

Jordi Casassas Ymbert
 
Universitat de Barcelona
 
La institucionalització cultural del noucentisme. Elements per a un debat
 
Partint de la visió de l’ historiador generalista la ponència pretén presentar, en una primera part, elements per al debat que busquin entendre la institucionalització cultural del noucentisme per relació a la valoració global del moviment, a la naturalesa social i política dels seus components, a la dinàmica històrica general i a la particular del catalanisme (es postula que aquesta institucionalització és peça clau del seu programa nacionalitzador de la massa); paral·lelament busca situar i valorar la institucionalització per relació a la tendència intervencionista que determina l’acció dels intel·lectuals de l’àrea mediterrània occidental a finals del segle XIX i inicis del XX.
 
El text es distribueix amb: una definició global de noucentisme, una reflexió sobre la seva cronologia, una consideració sobre l’espai de la seva acció institucionalitzadora i el valor del programa institucionalitzador dins el conjunt de l’estratègia del corrent. La segona part està dedicada a analitzar breument la intencionalitat i els ritmes de la institucionalització cultural del noucentisme, individuant tres períodes: el primer (1907-1911), el segon (1911-1917), i el tercer (1917-1923).
 
 

Jordi Falgàs
 
Fundació Rafael Masó, Girona
 
Civilitzar, arranjar, esclavitzar: les belles ciutats noucentistes de Masó
 
Més enllà del Cap i Casal, més enllà fins i tot de les “segones ciutats”, el fenomen que s’estudia en aquesta ponència és el de la implantació de determinades transformacions en l’arquitectura i la decoració de les cases de la burgesia rural, en tant que manifestació del grau de penetració i materialització de l’ideari estètic i social del Noucentisme.
 
Com a cas d’estudi, el treball analitza una sèrie d’obres arquitectòniques de Rafael Masó, datades entre 1909 i 1929: la reforma de tres grans masies o cases pairals, una casa de nova planta als afores d’una petita ciutat de comarques, i dues petites urbanitzacions per a obrers per mostrar fins a quin punt l’arquitectura noucentista també va voler arranjar els límits de la ciutat. L’estudi de les formes, els materials i els programes decoratius de Masó mostra, d’una banda, una enorme coincidència amb la modernitat del llenguatge arquitectònic que s’estava desenvolupant a Alemanya i Anglaterra i, de l’altra, també revela fins a quin punt l’estètica noucentista estava al servei d’uns interessos de classe.
 
 

Enric Bou
 
Università Ca’Foscari, Venezia
 
Noucentisme 2.0: “palpitacions del temps”. De Guerau de Liost a Toldrà
 
Una de les constants en les definicions del Noucentisme és la contínua al·lusió a fets externs que haurien marcat el funcionament del moviment. I que n’haurien condicionat la producció cultural. Aquests enfocaments són molt útils per entendre l’acció politicocultural d’un període de la història de Catalunya: 1906-1923. Però fa temps que em pregunto si ens ajuden a llegir els llibres, entendre les obres plàstiques, escoltar la música d’aquell període? Totes les vegades que he hagut d’explicar a un públic de no conversos en àmbit estranger què cosa fou el Noucentisme, les dificultats d’arribar a una explicació coherent i comprensible han estat sempre immenses.
 
El Noucentisme va desenvolupar unes idees i corrents estètics que no eren sinó l’adaptació als gustos (possibilitats) locals del que s’estava covant a Europa, unit a una especificitat autòctona. Es van posar en joc uns llenguatges artístics, en art, literatura, música, que eren expressió de la coexistència d’actituds contradictòries, de negociacions i de claudicacions. La representació de la vida quotidiana ens ofereix unes possibilitats de lectura que ens allunyen de les coordenades, ara ja resclosides, des de les quals hem llegit el moviment. La ponència discuteix des d’una altra perspectiva conceptes com Mediterranisme i Classicisme, Camp i Ciutat, Humor i Ironia en autors com J. Torres Garcia, X. Nogués, J. Carner i Guerau de Liost, E. Toldrà, J. Sunyer i F. Vayreda.
 
 

Albert Mercadé
 
Universitat Pompeu Fabra
 
Hippolyte Taine. Fonaments i límits del noucentisme.
 
El crític i acadèmic francès Hippolyte Taine (Vouziers, 1828-1893) va ser un dels teòrics de l’art europeus més influents del segle XIX. Conegut per la seva Philophie de l’Art (1865), les seves teories nacionalistes i positivistes aplicades al fet artístic van influir decisivament en els anys de gestació teòrica del noucentisme, tal i com així queda ben palès en La Nacionalitat Catalana d’Enric Prat de la Riba, o en textos de Josep Torras i Bages, Josep Puig i Cadafalch, Gabriel Alomà, o Francesc d’Assís Galí.
 
La ponència pretén revisar alguns dels fonaments estètics així com els límits conceptuals del moviment noucentista a partir dels pilars teòrics que conformen l’ideari tainià. L’obra d’art com a reflex de estat d’esperit dels pobles, la necessitat d’apropament científic a l’art de les nacions o la percepció moderna de l’obra d’art, van ser algunes de les teories absorvides pel noucentisme per tal de dur a terme la seva decisiva acció cultural, basada en presupòsits plenament tainians: la ciència, la pàtria, l’art i la transformació col·lectiva.
 
 

TAULES RODONES
 

TAULA RODONA 1: EL NOUCENTISME. NOMINALISME I IDEOLOGIA
 
 

Edgar Illas
 
Indiana University, USA
 
De l’edificació noucentista a l’estat eficient
 
El meu treball analitza les diferències entre el noucentisme i la conjuntura històrica present. La meva hipòtesi és que, si l’esforç noucentista per articular la nació catalana es va correspondre a una fase de la industrialització en què la creació d’una societat civil havia de servir per canalitzar i neutralitzar la lluita de classes, l’esforç actual per construir un país independent es correspon a una fase global del capitalisme en què tota la producció social està subsumida a la forma de l’estat.
 
Els cinc mots clau que sintetitzen la ideologia del projecte noucentista segons Josep Murgades (noucentisme, imperialisme, arbitrarisme, civilitat i classicisme) són una base perfecta per contrastar el noucentisme amb les ideologies dominants que estructuren la nostra situació. Si l’objectiu del noucentisme era edificar una societat civil forta, la funció del sobiranisme actual és aconseguir un estat eficient.
 
 

Josep Murgades
 
Universitat de Barcelona
 
El Noucentisme: estat i Estat d’una Nació
 
Amb un títol derivat del més genèric de la primera sessió del Simposi (El Noucentisme. Nominalisme i ideologia) i del més específic de la seva ponència inaugural (El Noucentisme: de la Nació a l’Estat), s’apunta aquí, en la present intervenció, una lectura del Noucentisme en clau sil·lèptica: estat (o situació general) i Estat (o poder polític) de la Catalunya de començaments del segle XX.
 
L’anàlisi se centra en el número extraordinari de la revista Cataluña de 7-14.I.1911. Se’n subratlla l’exaltació de temporalitat i l’èmfasi generacional que caracteritzen el moviment noucentista. Se’n pondera l’ampli projecte de reforma mesocràtica concebuda per ser estesa des de Catalunya a la resta d’Espanya. Se’n conclou la infructuositat de la proposta catalana en el sentit de transformar en sentit progressiu Espanya de dins estant —llavors. I ara?
 
 

August Rafanell
Universitat de Girona
El bàrbar domesticat. L’adopció noucentista de Prudenci Bertrana.
……..
 
 
 

TAULA RODONA 2: EL PENSAMENT CULTURAL EUROPEU DURANT EL NOUCENTISME
 
 

Jordi Amat
 
Spengler esfosqueix la ciutat noucentista
 
Des del final de la seva etapa com a corresponsal de guerra, Gaziel –consolidat ja com una firma destacada del diari La Vanguardia- es va convertir en un analista de la seva circumstància. La més immediata, la ciutat de Barcelona. Descrita amb els prejudicis d’un intel·lectual format segons els paràmetres estètics del noucentisme –el corrent ideològic en la qual s’havia format-, aquesta comprensió de la ciutat per part de Gaziel es va solapar des de l’any 1923 a la crítica a la gran ciutat que Oswald Spengler va fer al clàssic La decadencia de Occidente. L’empelt d’una teoria a l’altra revela les tensions existents entre un model d’estructuració urbà típic del noucentisme amb els corrents internacionals que començaven a gangrenar el projecte de la modernitat il·lustrada. Aquesta tensió, en bona mesura, seria la que faria implosionar el moviment noucentista.
 
 

Joan Safont i Plumed
 
El naixement de l’intel·lectual europeu i el Noucentisme català
 
El segle XX ha estat considerat el segle dels intel·lectuals. Michel Winnock titulà així –“El segle dels intel·lectuals” el seu ja clàssic estudi, on situa l’inici de la figura pública de l’home de lletres en el context de l’afer Dreyffus i les lluites polítiques de la III República Francesa. A Catalunya, aquest moment primigeni està marcat per la colossal figura de Joan Maragall, poeta, escriptor, periodista i, sobretot, influent home d’idees que volgué marcar el to de l’opinió de la seva classe i del seu país. Però serà la generació següent, la que s’autoproclamarà noucentista, la que exemplificarà la influència social i cultural i la implicació de l’intel·lectual en la política catalana, paradigmàticament exemplificada en la definició de la Mancomunitat de Catalunya. Però, el mateix any 1914 en que s’instaura la Mancomunitat, esclata la guerra a Europa i els intel·lectuals també són mobilitzats. A la Barcelona neutral, els seus homòlegs catalans també prendran partit.
 
 

Mariona Seguranyes
 
El pensament cultural europeu durant el Noucentisme
 
Molts artistes que havien treballat sota les premisses estètiques del Noucentisme marcades per Eugeni d’Ors o bé per Torres Garcia, entren i són afectats per l’onada del “retorn a l’ordre” que emergeix a Europa a causa d’una profunda crisi sorgida després de la Primera Guerra Mundial. Aquest moviment representa una reacció a les primeres avantguardes europees. Volem debatre com encaixa Catalunya i els artistes “pretesament Noucentistes” la pintura metafísica de De Chirico, Savinio, Carra, que es va divulgar a través de la revista Valori Plastici o bé com li va arribar el cubisme ordenador i “clàssic” d’Ozenfant i Jeanneret que publiquen la revista L’Esprit Nouveau (1920 i 1924). També com arriben a casa nostra les obres del “Novecento” italià encapçalat per Sarfatti, amant de Mussolini, que aglutina al voltant seu pintors com Sironi, Funi, Oppi. Aquest “realisme clàssic “serà emprat pel govern feixista italià amb la bandera de la italianitat, i la tradició. Franz Roh el 1925 publica el llibre Realisme Màgic, Postexpressionisme a Alemanya, coincidint amb l’exposició la Nova Objectivitat de Mannheim. Roh comprèn a l’interior del seu estudi els pintors espanyols Picasso, Miró i Togores. Però localitzem trets d’aquesta nova estètica en molts d’altres artistes catalans, que anteriorment havien estat considerats noucentistes com Joaquim Sunyer, Feliu Elias, Josep Obiols o Francesc Domingo. El 1927 aquest llibre serà publicat per la Revista de Occidente i es convertirà amb un timó per altres pintors espanyols i catalans.
 
 

TAULA RODONA 3: LA INSTITUCIONALITZACIÓ CULTURAL DE CATALUNYA

 
 

Raquel Lacuesta
 
Una aposta decisiva de la Mancomunitat: respectar els monuments, monumentalitzar el camp
 
Dos fets fonamentals es van succeir a Catalunya en accedir Enric Prat de la Riba, el 1907, a la presidència de la Diputació de Barcelona, i el 6 d’abril de 1914, a la de la Mancomunitat, que canviarien el rumb de la seva història: la institucionalització de la protecció monumental a partir de la creació del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments, que passà a dependre de l’Institut d’Estudis Catalans i a ser dirigit per Jeroni Martorell, i la protecció de l’economia agrària, que donaria com a resultat un tipus arquitectònic novell, els cellers cooperatius, els quals ja s’havien començat a construir el 1913, però que va donar uns fruits categòrics a partir del 1918, amb els edificis agraris de Cèsar Martinell.
 
 

Joaquim M. Puigvert i Solà
 
Institut de Recerca Històrica-Universitat de Girona
 
La institucionalització cultural del noucentisme en xarxa: l’exemple de les biblioteques populars, Els Amics de l’Art Vell i les colònies d’estiueig
 
Varen ser diverses les xarxes culturals que durant els anys deu, vint i trenta del segle passat varen contribuir a difondre l’ ideari intel·lectual i estètic del noucentisme més enllà de la gran capital. No es tracta de fer-ne una relació exhaustiva. Però sí de posar-ne alguns exemples, ja siguin de caràcter formal o informal i amb graus diversos d’institucionalització. Com a exemple de xarxa altament institucionalitzada s’analitzaran les Biblioteques Populars de la Mancomunitat de Catalunya. Sobre aquest aspecte s’analitzarà, d’una banda, el paper clau de les bibliotecàries formades a l’Escola de Bibliotecàries, creada el 1915, a l’hora de difondre determinats cànons literaris o gustos estètics; i, de l’altra, la seva organització en xarxa.
 
També s’analitzarà la xarxa dels Amics de l’Art Vell, activa entre els anys 1929-1936, i les colònies d’estiueig com a via de la difusió del noucentisme cultural i arquitectònic, així com de determinades corrents del catalanisme polític.
 
 

Jordi Serra i Teixidor
 
Departament d’Ensenyament de la Generalitat
L’ensenyament dels Bells Oficis. Una acció d’estat.
 
La voluntat de crear uns ensenyaments de les arts equiparables als que s’impartien en els països més industrialitzats d’Europa sorgeix durant el segle XIX, en especial a partir del primer gran aparador de la producció internacional: l’Exposició Universal de Londres de 1851.
 
Des de Catalunya s’estarà al cas de la dinàmica internacional per tal de poder posar-s’hi al nivell i competir-hi. El domini dels mercats no era una qüestió només de preus, sinó que es va fer evident que la qualitat -element clau per aconseguir aquesta fita- passava ineludiblement per la formació. Una formació, però, que no havia de quedar limitada als treballadors i als elements directius de les indústries, sinó que havia de ser extensiva a aquells sectors que acabarien essent qui exigiria un producte de qualitat.
 
En el darrer quart del segle XIX, i amb l’Exposició Universal de Barcelona de 1888 com a gran revulsiu, s’activaran definitivament els ressorts que hauran de fer possible la desitjada unió entre art i indústria.
 
Amb la instauració de la Mancomunitat de Catalunya i la creació, el 1915, de l’Escola Superior dels Bells Oficis i més endavant, el 1918, de l’Escola Tècnica d’Oficis d’Art, prendrà cos definitivament la normativització dels ensenyaments dels oficis d’art per tal de poder arribar a formar tant els directius com els obrers de les indústries artístiques. La tasca d’aquestes dues escoles, a més, es veurà completada amb el treball desenvolupat per la xarxa de petites escoles d’art locals escampades pel territori, a les «segones ciutats», conformant una estructuració dels ensenyaments artístics que haurien d’afavorir que expressions com «l’obra ben feta», «l’aprendre fent» o «la bellesa pública» passessin del camp dels ideals al terreny de les realitats.
 
 

TAULA RODONA 4: VISIONS DEL TERRITORI. DE LA CATALUNYA-CIUTAT A LES SEGONES CIUTATS

 
 

Montserrat Corretger
 
Universitat Rovira i Virgili
 
La Catalunya policèntrica noucentista: Reus
 
El present treball parteix dels estudis previs sobre el tema de Josep Murgades i de Mireia Freixa. El paper determinant de les «segones ciutats» exigeix que les entenguem no només com a prolongació del centre primer productor de les idees sinó com a nuclis actius en el temps i que tinguem en compte en conceptuar el Noucentisme els efectes que, més enllà dels límits cronològics que el contenen, els seus corresponsals o agents dinamitzadors aconseguiren.
 
Reus és un model de ciutat perifèrica on sorgeixen, entre la segona i la tercera dècades del segle XX, alguns representants del tipus d’intel·lectual que es mou entre la fidelitat a l’ortodòxia formal noucentista i l’opció per una Catalunya republicana.
 
La dinàmica cultural d’una «segona ciutat» com Reus il·lustra la pervivència amb modificacions substancials d’aquell programa territorial originari. He triat, com a intel·lectuals representatius d’aquesta actitud d’alerta, sintonitzada amb el gran nucli barceloní i dedicada a la penetració cultural en la societat autòctona, els escriptors Pere Cavallé, Joaquim Santasusagna i Josep M. Prous i Vila.
 
Caldria reescriure la història contemporània del país tenint en compte aquests centres territorials, pols polítics i intel·lectuals que amb dinàmica pròpia interactuaren i en ocasions corregiren la trajectòria de la metròpoli.
 
 

Mireia Freixa
 
Universitat de Barcelona
 
Xenius, a la glosa Les Serres i les Ciutats, de gener de 1911, deixava clar que la seducció que les “segones ciutats” sentien per la cultura era la més alta utopia que devia conquerir el Noucentisme. Barcelona és la ciutat-metròpoli, l’indiscutible punt de referència però les petites ciutats sorgeixen arreu amb una projectes culturals i educatius clars. Terrassa, en va ser una de les pioneres, de la mà del music i poeta Joan Llongueras – al mateix moment que la Girona de Rafael Masó- i va ser una entitat política, la Agrupació Regionalista, la que va portar endavant aquesta tasca. Però l’esperit noucentista va arribar també a Manresa, Girona o Olot, Sitges o Bellaterra i a moltes altres localitats de les dites d’estiueig, en forma de revistes, projectes d’exposicions, ciutats jardí i també una manera concreta de fer arquitectura i una política cultural pròxima al regionalisme.
 
La segona dècada del segle XX, és una època pletòrica de cultura que tindrà una doble sortida: o bé obre les portes a actituds ja avantguardistes o, com va saber veure el poeta Joan Salvat Papasseit, només va ser un bell miratge que va morir difós dins de la Primera Dictadura.
 
 

Josep Lluís Martín i Berbois
 
Un breu repàs pel noucentisme sabadellenc
 
La participació s’inicia amb la rellevant exposició d’Art Nou Català que es va dur a terme el 1915 i la contraexposició que van realitzar el modernistes sabadellencs, els quals es van sentir “atacats” pel nou corrent artístic i, sobretot, pel seu amic Joaquim Folguera.
 
A continuació cal destacar la nova onada de joves intel·lectuals que van arribar a l’Acadèmia de Belles Arts i que van ser fonamentals per crear la primera Associació de Música a Catalunya. La seva influència va ser tan rellevant que el 1922 la Comissió General de la Mancomunitat de Catalunya els va encarregar la redacció de les bases per a constituir la Lliga Nacional d’Associacions de Música.
 
El món editorial també va tenir el seu camp amb l’efímera però rellevant publicació Garba (1920-1922), caracteritzada per la seva gran influència de la fe cristiana i la militància catalanista. El món de l’edició sabadellenca també va comptar amb dues editorials: la Biblioteca Sabadellenca i La Mirada. La primera, entre el 1924 i el 1936, es caracteritzava pel seu important caire catalanista i eclesiàstic. Mentre que la segona va ser creada pel “Coro” de Santa Rita, conegut també com la Colla de Sabadell, i va durar entre el 1925 i 1935. Entre els seus escriptors cal destacar personalitats com Josep Pla, Carles Soldevila, Josep Carner, Carles Riba, Agustí Esclasans, Jaume Bofill, Antoni Rovira o Clementina Arderiu.
 
 

TAULA RODONA 5: LES IDEES I CORRENTS ESTÈTICS I LA SEVA CONCRECIÓ EN LLENGUATGES ARTÍSTICS. ACTITUDS I COEXISTÈNCIES.
 
 

Mercè Vidal i Jansà
 
Universitat de Barcelona
 
L’Art del Jardí. Un compendi d’elements clau de l’estètica del nou-cents
 
En el jardí es fàcil trobar-hi tot un compendi d’elements clau de l’estètica del nou-cents, El jardí és concebut com un autèntic exercici d’ordenació de la natura i, a un segon nivell, el jardí permet connectar amb el paisatge genuí de les vores mediterrànies.
 
L’Art del Jardí en el Noucentisme es convertia ple de ressons schillerians en un lloc d’educació estètica on cadascú podia ser ensenyat per la bellesa del lloc i Nicolau M. Rubió i Tudurí, al costat d’altres deixebles seus Joan Mirambell, Artur Rigol o d’arquitectes com J.M. Pericas ( a La Coromina, al Torelló), Ricard Giralt Casadesús (Figueres i Girona), Antoni Puig Gairalt (el Vendrell), Jeroni Martorell (Sant Joan de les Abadesses), Josep Danés, entre d’altres, foren els veritables creadors d’aquesta bella Art que, en el nostre país, tenia aquella doble dimensió: nacional i civil.
 
 

TAULA RODONA 6: PERVIVÈNCIES I LÍMITS DEL NOUCENTISME

 
 

Xavier Castanyer
 
Museu Josep Aragay, Breda
 
El combat ideològic de Josep Aragay més enllà de 1917. Reivindicar el Noucentisme en temps d’Avantguarda.
 
Una de les formes de pervivència del Noucentisme –més enllà de 1917 o de 1924– es troba en l’acció moltes vegades solitària, individual, d’alguns dels seus ideòlegs que, nedant a contracorrent, intentaran projectar els fonaments ètics i estètics d’aquell projecte col·lectiu, gairebé, durant tot el segle XX.
 
Alguns d’aquests intel·lectuals –a banda de la seva producció artística, literària o musical– van utilitzar el “combat ideològic” per intentar aturar, d’alguna manera, totes les amenaces que, al seu criteri, podien representar un intent d’aniquilació del Noucentisme. Els articles i assaigs publicats per Josep Aragay, exemplifiquen clarament aquesta posició. Aquest artista i teoritzador del Noucentisme va combatre l’avantguarda, però també l’academicisme, el romanticisme, l’impressionisme o el postimpressionisme, amb la voluntat que un “art nacional català” –de matriu classicista i mediterraneïsta– arrelés a casa nostra i s’acabés imposant a les influències de la pintura “estrangera” que, a partir de 1917, van començar a dominar el panorama artístic i cultural català.
 
 
 

COMUNICACIONS
 
 

Mònica Baró i Teresa Mañà
 
Facultat de Biblioteconomia i Documentació, Universitat de Barcelona
 
Els llibres per a infants en el projecte noucentista
 
La comunicació vol reflexionar sobre l’aportació del Noucentisme en la producció del llibre del llibre de ficció destinat al lector infantil, un públic essencial per a la formació de la comunitat lectora a què aspiraven els intel·lectuals que lideraven el programa institucional de reafirmació de la llengua i la cultura catalanes.
 
Les creacions i traduccions literàries d’autors emblemàtics com Carles Riba i Josep Carner, les revistes infantils alternatives al Patufet i els projectes d’Editorial Catalana, Muntanyola i Mentora, que després esdevindrà Joventut, són mostres de la qualitat exigida en la producció per als infants.
 
La comunicació presenta una revisió de quines foren les produccions més representatives per al públic infantil i quina va ser la difusió i recepció en el moment de la seva publicació a través de la crítica especialitzada, les tirades i la presència en les biblioteques públiques. Malgrat la gran qualitat dels productes i seva contribució a la història de la literatura infantil i juvenil, les dades d’edició en l’actualitat posen en qüestió la vigència i la pervivència dins el cànon de lectures infantils i juvenils.
 
 

Ester Barón Borràs
 
Universitat de Barcelona
 
Sobre els límits ideològics i territorials del Noucentisme: l’escultor Gustau Violet (1873-1952) i les relacions artístiques i culturals amb la Catalunya nord.
 
La nostra comunicació se centra en l’escultor rossellonès Gustau Violet (1873-1952) i el seu paper en els intercanvis culturals entre la Catalunya del Sud i del Nord. Gran amic de Miquel Utrillo, ambdós van viure plegats el projecte del Maricel i les seves escultures van formar part de la seva col·lecció. La difusió de l’obra de Violet es degué en part a la seva influència com a promotor cultural a través de la revista Forma, el Faianç Català i al seu suport incondicional.
 
L’acostament a la seva figura com a teòric de l’Art Regional i defensor de l’art popular a la Catalunya Nord, ens permet analitzar les coincidències de veïnatge entre el Rosselló i Catalunya, la participació conjunta en un panorama mediterrani propi i entrar a debat entorn al concepte urbà de civilitat noucentista entre d’altres. Durant la Gran Guerra Violet reaccionarà davant el posicionament germanòfil d’Eugeni d’Ors i participarà de forma compromesa a través de la premsa catalana manifestant el seu ideari.
 
En definitiva, volem reconstruir el seu pas per Catalunya i mostrar el diàleg tan interessant que va establir amb el Noucentisme català i valorar el lloc que va tenir entre una generació que el va considerar com un dels seus.
 
 

Núria Gil, Sílvia Cañellas,
 
Escola de Restauració i Conservació d’Obres d’Art. Departament d’Ensenyament de la Generalitat.
 
El vitrall noucentista
 
Civilitat, mediterraneïtat, internacionalisme, classicisme, característiques que fixen la manera de fer dels artistes noucentistes, són trets que podem trobar en el vitrall del moment? Podem realment parlar d’un vitrall noucentista? La discussió del grup de treball que presenta aquest article ha girat al voltant d’aquestes qüestions i de les que s’estableixen entorn a peces que no casen en les esmentats principis i s’inscriuen o s’acosten a d’altres moviments.
 
En uns primers anys, els vitralls que podem considerar de tendència noucentista, van ser fets en convivència amb els d’estètica modernista (fins a la segona dècada del segle XX). Després els motius noucentistes van prendre el protagonisme, però mica en mica van conviure amb elements que hauríem de considerar dins d’altres moviments com l’Art Déco. Això es va produir tant per la relació dels dissenyadors amb el taller com per les característiques intrínseques de les obres realitzades.
 
Així, haurem de considerar emmarcats dins d’aquest moviment una sèrie de vitralls realitzats entre 1906 i 1923. El fenomen es produí tant en el vitrall religiós, com en l’institucional i també en el de molts habitatges particulars.

Rosa Maria Gil Tort
 
Fundació Rafael Masó, Girona
 
Ricard Giralt Casadesús (1884-1970) Un noucentista transversal. Arquitectura, Urbanisme i Municipi a la Catalunya del segle XX.
 
L’objectiu principal d’aquesta comunicació és presentar la transversalitat de la figura de l’arquitecte Ricard Giralt Casadesús i com aquesta pot exemplificar una manera de ser noucentista tot ampliant les bases conceptuals i cronològiques del moviment.
 
Parlem de transversalitat en el programa social de l’arquitectura. Transversalitat territorial d’un barceloní que esdevé arquitecte municipal de Figueres i de Girona. Del seu repertori, des dels petits xalets noucentistes a El Bruc o Figueres dels primers anys, als blocs del Patronat Municipal de la Vivenda de la Barcelona de postguerra passant per les escoles racionalistes a la Girona de la República. I finalment la transversalitat política treballant per l’arquitectura, el municipi i la ciutadania amb tots els partenaires polítics, des de Puig Pujades a Rafael Masó, que els esdeveniments del segle XX designen pel país. Des d’aquest punt de vista hi intuïm un perfil de tecnòcrata madur per sobre dels avatars de polítics i governants. Giralt es relacionà amb figures com Cebrià de Montoliu, Josep Puig i Cadafalch o el mateix Adolf Florensa, amb qui fa realitat la concepció tant noucentista de pensar la Catalunya-ciutat, com extensió de l’empenta noucentista barcelonina a tots els racons del país.
 
 

Gianni Ginesi – Joaquim Rabaseda
 
ESMUC, Barcelona
 
L’Orquestra Pau Casals: una institució cultural del Noucentisme.
 
L’any 1920 l’Orquestra Pau Casals fa el seu primer concert al Palau de la Música Catalana a Barcelona. Fundada per Pau Casals amb la intenció de dotar Catalunya d’una institució musical de referència, va ocupar un lloc principal en la vida cultural del país fins a l’esclat de la Guerra Civil. Ara bé, per a la seva creació i pervivència durant quasi dues dècades, la implicació de la societat civil catalana va ser tan fonamental com l’impuls del seu mestre creador.
 
La iniciativa de Pau Casals va proporcionar una estructura per a la modernització del país a través el coneixement i la difusió de la música. Igualment, l’entitat va exemplificar bé la civilitat noucentista i les arrels clàssiques de la societat catalana. Les activitats de l’orquestra van moure’s entre l’acceptació incondicionada d’alguns i el desinterés d’altres. Això va condicionar tant el seu reconeixement contemporani com posterior. No sols va ser la principal institució musical catalana durant els anys madurs del Noucetisme, sinò que la mateixa figura de Pau Casals va encarnar molts dels valors polítics i estètics d’aquest moviment.
 
En aquesta comunicació analitzem els lligams entre l’orquestra i els plantejaments noucentistes, a través del filtratge necessari de la personalitat, idees i accions del violoncelista i director d’orquestra al llarg d’aquesta etapa.
 
 

Elena Llorens Pujol
 
Departament d’Art Modern i Contemporani, MNAC
 
Noucentisme i avantguarda, o de quan els extrems no es toquen
 
Aquesta comunicació es proposa sospesar, de forma necessàriament parcial, el paper que va jugar el noucentisme en la definició i la implantació de l’avantguardisme a Catalunya en las primeres dècades del segle xx, bo i fixant-se en la recepció que van merèixer aquí les obres de l’anomenat “art primitiu”, unes obres sense les quals es fa difícil entendre la història de les “primeres avantguardes” atesa la transcendental influència que van exercir sobre elles. Fins a quin punt és incompatible el substrat mediterrani abonat des de les files noucentistes amb la sàvia nova que procedeix de terres i pobles menys “lluminosos”? Com encaixen les disrupcions primitivistes en una Catalunya en què el futur passa per la idealització del passat? Aquestes i altres qüestions haurien de contribuir a actualitzar el discurs historiogràfic fins avui vigent a l’entorn del fenomen de l’art modern a Catalunya –i de l’avantguardisme en particular– a l’efecte de comprovar la viabilitat d’un model que en termes generals mimetitza les principals categories historiogràfiques amb què s’ha narrat l’art modern internacional.
 
 

Josep Lluís Martín i Berbois
 
L’Exposició d’Art Nou Català a Sabadell al 1915: el Noucentisme artístic a Sabadell
L’1 d’agost de 1915 el Noucentisme va arribar a Sabadell amb el seu màxim esplendor amb l’exposició d’Arts Nou Català al local del Centre Català. L’acte va ser inaugurat pel batlle de la ciutat, el president de la comissió organitzadora i presentat per Eugeni d’Ors. A més a més, també es dugueren a terme un seguit de conferències realitzades per personalitats tant notables com Eugeni d’Ors, Martí Casanovas, Feliu Elias, Joaquim Torres-García i Josep Aragay.
 
En aquest esdeveniment van participar alguns dels artistes més rellevants del panorama artístic del moment. Tanmateix, alguns d’ells provenien del grup Les Arts i dels Artistes que es reunien al Faianç Català de Barcelona al voltant de Francesc Pujols i Santiago Segura.
 
Alguns artistes locals, que representaven al modernisme, van interpretar l’Exposició com una invasió d’artistes forans i d’un nou corrent artístic, això va comportar que s’organitzés al mateix dia una contra-exposició per part de l’Acadèmia de Belles Arts al local de la Lliga Regionlista.
 
Després de l’exposició, Folguera va realitzar dotze articles al Diari de Sabadell amb el nom d’“Acotacions. L’Art Nou”, per tal d’explicar el per què havia dut a terme aquest esdeveniment i, sobretot, arribar a una certa pau amb els seus amics artistes sabadellencs.
 
 

Roser Masip Boladeras
 
Facultat de Belles Arts, Universitat de Barcelona
 
Francesc d’ Assís Galí i els ensenyaments artístics en el Noucentisme
 
La nostra comunicació es planteja com a objectiu presentar les institucions punteres en ensenyances artístiques pertanyents a les primeres dècades del segle XX, vinculades al pedagog i artista Francesc d’ Assís Galí i Fabra.
 
És amb la voluntat de participar en la construcció cultural del país pròpia del Noucentisme, que Francesc Galí s’endinsarà en tasques d’ensenyament artístic. El 1906, crea la seva Escola d’Art, important focus d’irradiació noucentista. La pedagogia impartida, constituirà l’alternativa pedagògica més avançada del moment. S’hi formaren personatges de la talla de Joan Miró entre d’altres. Malgrat el prestigi obtingut desapareixeria el 1913, donat que Galí s’embrancaria amb d’altres afers pedagògics.
 
L’any 1914 la Diputació de Barcelona aprova el Projecte de l’Escola Superior dels Bells Oficis aprovat el 1914. L’Escola obria les seves portes el curs 1915-16. Galí en serà director i professor de l’assignatura de Dibuix i Color. Paral.lelament, el curs 1918-19, neix l’Escola Tècnica d’Oficis d’Art, que també dirigirà.
 
En la primavera de 1924 es desencadenaren una sèrie de fets puntuals que acaben amb la destitució del professorat de les dues Escoles i, posteriorment amb el seu tancament.
 
 

Sebastià Sánchez Sauleda
 
Una nova lectura arquitectònica del Palau Maricel: entre el Noucentisme i l’eclecticisme 
L’any 1909 l’industrial i col·leccionista nord-americà Charles Deering (1852-1927) arribà a Sitges i adquirí l’antic hospital de sant Joan Baptista, que llavors estava en franca decadència, per instal·lar-hi la seva residència d’estiu. Les obres d’adequació li foren encarregades a Miquel Utrillo (1862-1934), enginyer, pintor, crític d’art i agitador cultural, qui modernitzà el vell recinte medieval per convertir-lo en un lloc confortable.
 
La passió col·leccionista de Deering propicià que la superfície disponible quedés petita i fos necessari projectar un edifici de nova planta que pogués albergar totes les obres que havien anat adquirint. Fou llavors, entre 1911 i 1912, quan Utrillo gaudí d’una total llibertat per desenvolupar els seus coneixements artístics i arquitectònics, a fi de crear un complex a mig camí entre una residència i un museu que seria batejat amb el nom de Maricel.
 
En aquesta comunicació abordarem la gènesi del projecte, els models que inspiraren la seva fisonomia i les diverses fases constructives. A més, intentarem aclarir si cal catalogar el Palau Maricel com un edifici Noucentista, Modernista o bé ens trobem davant d’una mostra d’eclecticisme, que acabaria proporcionant al seus creadors un luxós receptacle (síntesi perfecta entre el passat i el present artístic) on custodiar els nombrosos tresors acumulats.
 
 

Toni Sangrà Boladeres
 
Contextualització formal de l’estètica del Noucentisme. Variants estètiques, recursos gràfics i visuals a partir del pintor sitgetà Agustí Ferrer Pino.
 
El Noucentisme artístic és el resultat de la confluència de diferents manifestacions estètiques. El contacte entre aquestes enriqueix la configuració formal de totes elles, aportant expressions que convergeixen en el Noucentisme en una varietat d’estils plurals i transversals avesats als nous temps. El Simbolisme, el Decorativisme, el Decadentisme, l’Art Déco, les Avantguardes o el propi Modernisme estan presents cronològicament, amb més o menys intensitat durant el Noucentisme. Així, tot i els paràmetres clars que defineixen ideològicament el Noucentisme, interpretem igual que altres autors que cal entendre’l des de la pluralitat estètica, i no desvincular-lo de les tendències existents durant aquells anys a Catalunya i Europa. En aquest sentit, poder entendre el Noucentisme des d’una perspectiva adjacent i integradora de diversos posicionaments estètics, ens serveix per revelar que precisament els axiomes estètics i formals sovint es mostren difusos en determinats artistes catalans d’aquesta època.
 
En aquesta comunicació s’explorarà com, en l’obra artística, i especialment en l’obra gràfica sobre paper (dibuix) del pintor de Sitges Agustí Ferrer Pino (1884-1960) s’evidencien els preceptes anunciats anteriorment. Així, a partir de la catalogació, estudi i anàlisi de l’obra pràcticament inèdita d’aquest pintor, es pot mostrar des de la vessant formal del pla pictòric i gràfic que el Noucentisme no és uniforme ni influeix de la mateixa manera als artistes de l’època.

Divendres, 28 de novembre 2014

 

Matí: Institut d’Estudis Catalans (Carme, 47, Barcelona)

 

8.30 h. Acreditacions

 

9.30 h. Obertura, a càrrec de l’Excm. Sr. Salvador Esteve, President de la Diputació de Barcelona, Joandomènec Ros, President de l’Institut d’Estudis Catalans, i Vinyet Panyella, directora del Simposi. Amb la presència de l’Il·lm. Sr. Joan Carles Garcia Cañizares, diputat delegat de Cultura de la Diputació de Barcelona.

 

10h. Sessió 1. El Noucentisme. Nominalisme i ideologia
 
Ponència: «El Noucentisme: de la Nació a l’Estat», Dr. Joan Ramon Resina (Stanford University, USA)
Moderadora: Vinyet Panyella (Consorci del Patrimoni de Sitges)
Taula rodona: Dr. Edgard Illas (Indiana University), Dr. Josep Murgades (Universitat de Barcelona), Dr. August Rafanell (Universitat de Girona)
Relator: Dr. Josep Lluís Martín Berbois
 

12 h. Sessió 2. El pensament cultural europeu durant el Noucentisme
 
Ponència, Dr. Xavier Pla (Universitat de Girona)
Moderadora: Dra. M. Lluïsa Faxedas (Universitat de Girona)
Taula rodona: Jordi Amat, Joan Safont i Plumed, Dra. Mariona Seguranyes
Relator: Dr. Josep Martin-Berbois

 

Tarda: Museu Nacional d’Art de Catalunya (Montjuïc, Barcelona)

 

16 h. Sessió 3. La Institucionalització cultural de Catalunya
 
Ponència: «La institucionalització cultural del Noucentisme. Elements per a un debat», Dr. Jordi Casassas (Universitat Autònoma de Barcelona)
Moderadora: Dra. Mercè Vidal (Universitat de Barcelona)
Taula rodona: Dra. Raquel Lacuesta, Dr. Joaquim M. Puigvert (Universitat de Girona), Jordi Serra
Relator: Dra. Alícia Suàrez (UB)

 

18 h. Visita guiada a la col·lecció permanent: Noucentisme.

 

 

Dissabte, 29 de novembre 2014

 

Palau de Maricel, Sitges

 

10 h. Sessió 4. Visions del territori. De la Catalunya-ciutat a les Segones Ciutats
 
Ponència: «Civilitzar, arranjar, esclavitzar: les belles ciutats noucentistes de Rafael Masó», Dr. Jordi Falgàs (Fundació Rafael Masó)
Moderador: Dr. Robert Davidson (University of Toronto)
Taula rodona: Dr. Josep Lluís Martín Berbois; Dra. Montserrat Corretger (Universitat Rovira i Virgili), Dra. Mireia Freixa (Universitat de Barcelona)
Relator: Marc Comadran

 

12 h. Sessió 5. Les idees i corrents estètics i la seva concreció en llenguatges artístics. Actituds i coexistències (arts, literatura, música)
 
Ponència: «Noucentisme 2.0: ‘palpitacions del temps’», Dr. Enric Bou (Università Ca’Foscari Venezia)
Moderador: Dr. Francesc Fontbona
Taula Rodona: Dra. Teresa Camps (Universitat Autònoma de Barcelona), Dr. Jordi Malé (Universitat de Lleida), Dra. Mercè Vidal (UB)
Relator: Jordi Medina

 

16 h. Sessió 6. Pervivències i límits del Noucentisme
 
Ponència: «Hyppolite Taine. Límits i fonaments del Noucentisme», Dr. Albert Mercadé (Universitat Pompeu Fabra)
Moderador: Dr. Enric Ucelay (Universitat Pompeu Fabra)
Taula rodona: Dr. Xavier Castanyer (Museu Municipal Josep Aragay), Ignasi Domènech (Consorci del Patrimoni de Sitges)
Relator: Jordi Medina

 

18 h. Presentació del projecte Mapa d’arquitectura i elements urbans noucentistes
 
Dra. Raquel Lacuesta, Vinyet Panyella, Dr. Joaquim M. Puigvert, Dra. Mercè Vidal, Xavier Gonzàlez Toran, Gabriela Urizar Olate.
 
Cloenda de la jornada a càrrec de l’H. Sr. Santi Vila, conseller de Territori i Sostenibilitat
 

 

Diumenge, 30 de novembre 2014

 

Palau de Maricel, Sitges

 

9-13:30 h. Presentació de comunicacions
 

Mònica Baró, Teresa Mañà

Els llibres per a infants en el projecte noucentista.

 

Ester Baron Borràs
Sobre els límits ideològics i territorials del Noucentisme: l’escultor Gustau Violet (1873-1952) i les relacions artístiques i culturals del Noucentisme amb Catalunya Nord).

 

Marc Comadran Orpi
La “Petita Europa” en construcció: Sabadell entre les ‘segones ciutats’ del Noucentisme.

 

Rosa Gil
Ricard Giralt, arquitecte.

 

Núria Gil, Sílvia Cañellas, May Domínguez
El vitrall noucentista.

 

Gianni Ginesi, Joaquim Rabasseda
L’Orquestra Pau Casals: una institució cultural del Noucentisme.

 

Elena Llorens Pujol
Noucentisme i avantguarda, o de quan els extrems no es toquen.

 

Roser Masip i Boladeras
Francesc d’Assís Galí i els ensenyaments artístics en el Noucentisme.

 

Andreu Pujol
Arquitectura escolar noucentista

 

Isidre Roset i Juan
Una altra visió del Noucentisme: l’antinoucentisme i la Generació de 1917.

 

Sebastià Sànchez Sauleda
Una nova lectura arquitectònica del Palau de Maricel: entre el Noucentisme i l’eclecticisme.

 

Toni Sangrà
Contextualització formal de l’estètica del Noucentisme. Variants estètiques, recursos gràfics i visuals a partir del pintor Agustí Ferrer Pino.

 

13.30. Presentació del II Simposi Internacional sobre el Noucentisme 2016, a cura de Jordi Falgàs (Fundació Rafael Masó).

 
Cloenda del I Simposi Internacional sobre el Noucentisme, a càrrec de l’H. Sr. Ferran Mascarell, Conseller de Cultura de la Generalitat. Amb la presència de Mireia Rossell, regidora de Cultura de l’Ajuntament de Sitges.

 

17-19 h. Presentació de publicacions sobre el Noucentisme. Acte obert al públic
 

  • Xavier Castanyer, Josep Aragay, artista i teòric del Noucentisme (2013)
  • Xavier Castanyer, El diari de viatge a Itàlia del pintor Josep Aragay (1916-1917) (2013)
  • Montserrat Comas, Joan Solé, Imma Socias. Les exposicions d’art del Penedès, 2 v. (2013)
  • Jordi Falgàs, ed. Atenea 1913. El temple del Noucentisme (2913)
  • Jordi Falgàs, ed. Masó: arquitectura pública durant la Mancomunitat (2014)
  • Fèlix Fanés, Joan B. Minguet, eds. Barcelona zona neutral 1914-1918 (2014)
  • Prat de la Riba i la Mancomunitat de Catalunya (2014)
  • Txema Romero, Joan B. Minguet, Els altres noucentistes (2014).
  • Mariona Seguranyes, ed. Francesc Vayreda. De l’Impressionisme al Noucentisme a Catalunya (2013)
  • Mercè Vidal, Joaquim Folch i Torres. Llibre de viatge 1913-1914 (2013)
  • Mercè Vidal, Prat de la Riba i les Arts. Recull epistolar (2014)

 

Descarrega’t el programa

 

 
Seus del Simposi
  
Palau de Maricel.
 

Carrer Fonollar, s/núm. Sitges

 

Localització

 

Institut d’Estudis Catalans.

 
Carrer del Carme, 47. Barcelona

 

Localització

 

Museu Nacional d’Art de Catalunya.

 
Palau Nacional. Parc de Montjuïc. Barcelona

 

Localització

Universitat de Girona
Confessions burgeses i esperit europeu al llindar de la Gran Guerra
En la mesura que el Noucentisme va ser a Catalunya, per definició, un moviment culturalista, una proposta de confecció d’una «ciutat ideal» dominada pels valors de l’educació, l’esclat de la primera Guerra Mundial va fer trontollar les seves pròpies bases teòriques, va dificultar la cohesió dels grups ideològics que impulsaven el seu programa i, en certa mesura, va accelerar la seva pròpia descomposició, pocs anys després del desenllaç bèl·lic. El relat d’una Catalunya idealitzada, reconstruïda a partir del llegat clàssic, fonamentada en els valors de la raó, el diàleg, l’harmonia i la pau, consolidada amb institucions cabdals per a la Catalunya contemporània com l’Institut d’Estudis Catalans (1907), la Biblioteca de Catalunya (1914) o l’Escola Superior de Bibliotecàries (1915), teoritzada en assajos polítics com La nacionalitat catalana (1906) d’Enric Prat de la Riba o poetitzada en llibres tan sublims com Els fruits saborosos (1906) de Josep Carner o La muntanya d’ametistes (1908) de Guerau de Liost, va quedar definitivament desestabilitzat davant de la crua presència de la realitat de la guerra, dels conflictes socials, de les lluites fraticides i dels enfrontaments personals.

Jordi Casassas Ymbert
Universitat de Barcelona
La institucionalització cultural del noucentisme. Elements per a un debat
Partint de la visió de l’ historiador generalista la ponència pretén presentar, en una primera part, elements per al debat que busquin entendre la institucionalització cultural del noucentisme per relació a la valoració global del moviment, a la naturalesa social i política dels seus components, a la dinàmica històrica general i a la particular del catalanisme (es postula que aquesta institucionalització és peça clau del seu programa nacionalitzador de la massa); paral·lelament busca situar i valorar la institucionalització per relació a la tendència intervencionista que determina l’acció dels intel·lectuals de l’àrea mediterrània occidental a finals del segle XIX i inicis del XX.
El text es distribueix amb: una definició global de noucentisme, una reflexió sobre la seva cronologia, una consideració sobre l’espai de la seva acció institucionalitzadora i el valor del programa institucionalitzador dins el conjunt de l’estratègia del corrent. La segona part està dedicada a analitzar breument la intencionalitat i els ritmes de la institucionalització cultural del noucentisme, individuant tres períodes: el primer (1907-1911), el segon (1911-1917), i el tercer (1917-1923).

Jordi Falgàs
Fundació Rafael Masó, Girona
Civilitzar, arranjar, esclavitzar: les belles ciutats noucentistes de Masó
Més enllà del Cap i Casal, més enllà fins i tot de les “segones ciutats”, el fenomen que s’estudia en aquesta ponència és el de la implantació de determinades transformacions en l’arquitectura i la decoració de les cases de la burgesia rural, en tant que manifestació del grau de penetració i materialització de l’ideari estètic i social del Noucentisme.
Com a cas d’estudi, el treball analitza una sèrie d’obres arquitectòniques de Rafael Masó, datades entre 1909 i 1929: la reforma de tres grans masies o cases pairals, una casa de nova planta als afores d’una petita ciutat de comarques, i dues petites urbanitzacions per a obrers per mostrar fins a quin punt l’arquitectura noucentista també va voler arranjar els límits de la ciutat. L’estudi de les formes, els materials i els programes decoratius de Masó mostra, d’una banda, una enorme coincidència amb la modernitat del llenguatge arquitectònic que s’estava desenvolupant a Alemanya i Anglaterra i, de l’altra, també revela fins a quin punt l’estètica noucentista estava al servei d’uns interessos de classe.

Enric Bou
Università Ca’Foscari, Venezia
Noucentisme 2.0: “palpitacions del temps”. De Guerau de Liost a Toldrà
Una de les constants en les definicions del Noucentisme és la contínua al·lusió a fets externs que haurien marcat el funcionament del moviment. I que n’haurien condicionat la producció cultural. Aquests enfocaments són molt útils per entendre l’acció politicocultural d’un període de la història de Catalunya: 1906-1923. Però fa temps que em pregunto si ens ajuden a llegir els llibres, entendre les obres plàstiques, escoltar la música d’aquell període? Totes les vegades que he hagut d’explicar a un públic de no conversos en àmbit estranger què cosa fou el Noucentisme, les dificultats d’arribar a una explicació coherent i comprensible han estat sempre immenses.
El Noucentisme va desenvolupar unes idees i corrents estètics que no eren sinó l’adaptació als gustos (possibilitats) locals del que s’estava covant a Europa, unit a una especificitat autòctona. Es van posar en joc uns llenguatges artístics, en art, literatura, música, que eren expressió de la coexistència d’actituds contradictòries, de negociacions i de claudicacions. La representació de la vida quotidiana ens ofereix unes possibilitats de lectura que ens allunyen de les coordenades, ara ja resclosides, des de les quals hem llegit el moviment. La ponència discuteix des d’una altra perspectiva conceptes com Mediterranisme i Classicisme, Camp i Ciutat, Humor i Ironia en autors com J. Torres Garcia, X. Nogués, J. Carner i Guerau de Liost, E. Toldrà, J. Sunyer i F. Vayreda.

Albert Mercadé
Universitat Pompeu Fabra
Hippolyte Taine. Fonaments i límits del noucentisme.
El crític i acadèmic francès Hippolyte Taine (Vouziers, 1828-1893) va ser un dels teòrics de l’art europeus més influents del segle XIX. Conegut per la seva Philophie de l’Art (1865), les seves teories nacionalistes i positivistes aplicades al fet artístic van influir decisivament en els anys de gestació teòrica del noucentisme, tal i com així queda ben palès en La Nacionalitat Catalana d’Enric Prat de la Riba, o en textos de Josep Torras i Bages, Josep Puig i Cadafalch, Gabriel Alomà, o Francesc d’Assís Galí.
La ponència pretén revisar alguns dels fonaments estètics així com els límits conceptuals del moviment noucentista a partir dels pilars teòrics que conformen l’ideari tainià. L’obra d’art com a reflex de estat d’esperit dels pobles, la necessitat d’apropament científic a l’art de les nacions o la percepció moderna de l’obra d’art, van ser algunes de les teories absorvides pel noucentisme per tal de dur a terme la seva decisiva acció cultural, basada en presupòsits plenament tainians: la ciència, la pàtria, l’art i la transformació col·lectiva.
TAULES RODONES

TAULA RODONA 1: EL NOUCENTISME. NOMINALISME I IDEOLOGIA

Edgar Illas
Indiana University, USA
De l’edificació noucentista a l’estat eficient
El meu treball analitza les diferències entre el noucentisme i la conjuntura històrica present. La meva hipòtesi és que, si l’esforç noucentista per articular la nació catalana es va correspondre a una fase de la industrialització en què la creació d’una societat civil havia de servir per canalitzar i neutralitzar la lluita de classes, l’esforç actual per construir un país independent es correspon a una fase global del capitalisme en què tota la producció social està subsumida a la forma de l’estat.
Els cinc mots clau que sintetitzen la ideologia del projecte noucentista segons Josep Murgades (noucentisme, imperialisme, arbitrarisme, civilitat i classicisme) són una base perfecta per contrastar el noucentisme amb les ideologies dominants que estructuren la nostra situació. Si l’objectiu del noucentisme era edificar una societat civil forta, la funció del sobiranisme actual és aconseguir un estat eficient.

Josep Murgades
Universitat de Barcelona
El Noucentisme: estat i Estat d’una Nació
Amb un títol derivat del més genèric de la primera sessió del Simposi (El Noucentisme. Nominalisme i ideologia) i del més específic de la seva ponència inaugural (El Noucentisme: de la Nació a l’Estat), s’apunta aquí, en la present intervenció, una lectura del Noucentisme en clau sil·lèptica: estat (o situació general) i Estat (o poder polític) de la Catalunya de començaments del segle XX.
L’anàlisi se centra en el número extraordinari de la revista Cataluña de 7-14.I.1911. Se’n subratlla l’exaltació de temporalitat i l’èmfasi generacional que caracteritzen el moviment noucentista. Se’n pondera l’ampli projecte de reforma mesocràtica concebuda per ser estesa des de Catalunya a la resta d’Espanya. Se’n conclou la infructuositat de la proposta catalana en el sentit de transformar en sentit progressiu Espanya de dins estant —llavors. I ara?

August Rafanell
Universitat de Girona
El bàrbar domesticat. L’adopció noucentista de Prudenci Bertrana.
……..

TAULA RODONA 2: EL PENSAMENT CULTURAL EUROPEU DURANT EL NOUCENTISME

Jordi Amat
Spengler esfosqueix la ciutat noucentista
Des del final de la seva etapa com a corresponsal de guerra, Gaziel –consolidat ja com una firma destacada del diari La Vanguardia- es va convertir en un analista de la seva circumstància. La més immediata, la ciutat de Barcelona. Descrita amb els prejudicis d’un intel·lectual format segons els paràmetres estètics del noucentisme –el corrent ideològic en la qual s’havia format-, aquesta comprensió de la ciutat per part de Gaziel es va solapar des de l’any 1923 a la crítica a la gran ciutat que Oswald Spengler va fer al clàssic La decadencia de Occidente. L’empelt d’una teoria a l’altra revela les tensions existents entre un model d’estructuració urbà típic del noucentisme amb els corrents internacionals que començaven a gangrenar el projecte de la modernitat il·lustrada. Aquesta tensió, en bona mesura, seria la que faria implosionar el moviment noucentista.

Joan Safont i Plumed
El naixement de l’intel·lectual europeu i el Noucentisme català
El segle XX ha estat considerat el segle dels intel·lectuals. Michel Winnock titulà així –“El segle dels intel·lectuals” el seu ja clàssic estudi, on situa l’inici de la figura pública de l’home de lletres en el context de l’afer Dreyffus i les lluites polítiques de la III República Francesa. A Catalunya, aquest moment primigeni està marcat per la colossal figura de Joan Maragall, poeta, escriptor, periodista i, sobretot, influent home d’idees que volgué marcar el to de l’opinió de la seva classe i del seu país. Però serà la generació següent, la que s’autoproclamarà noucentista, la que exemplificarà la influència social i cultural i la implicació de l’intel·lectual en la política catalana, paradigmàticament exemplificada en la definició de la Mancomunitat de Catalunya. Però, el mateix any 1914 en que s’instaura la Mancomunitat, esclata la guerra a Europa i els intel·lectuals també són mobilitzats. A la Barcelona neutral, els seus homòlegs catalans també prendran partit.

Mariona Seguranyes
El pensament cultural europeu durant el Noucentisme
Molts artistes que havien treballat sota les premisses estètiques del Noucentisme marcades per Eugeni d’Ors o bé per Torres Garcia, entren i són afectats per l’onada del “retorn a l’ordre” que emergeix a Europa a causa d’una profunda crisi sorgida després de la Primera Guerra Mundial. Aquest moviment representa una reacció a les primeres avantguardes europees. Volem debatre com encaixa Catalunya i els artistes “pretesament Noucentistes” la pintura metafísica de De Chirico, Savinio, Carra, que es va divulgar a través de la revista Valori Plastici o bé com li va arribar el cubisme ordenador i “clàssic” d’Ozenfant i Jeanneret que publiquen la revista L’Esprit Nouveau (1920 i 1924). També com arriben a casa nostra les obres del “Novecento” italià encapçalat per Sarfatti, amant de Mussolini, que aglutina al voltant seu pintors com Sironi, Funi, Oppi. Aquest “realisme clàssic “serà emprat pel govern feixista italià amb la bandera de la italianitat, i la tradició. Franz Roh el 1925 publica el llibre Realisme Màgic, Postexpressionisme a Alemanya, coincidint amb l’exposició la Nova Objectivitat de Mannheim. Roh comprèn a l’interior del seu estudi els pintors espanyols Picasso, Miró i Togores. Però localitzem trets d’aquesta nova estètica en molts d’altres artistes catalans, que anteriorment havien estat considerats noucentistes com Joaquim Sunyer, Feliu Elias, Josep Obiols o Francesc Domingo. El 1927 aquest llibre serà publicat per la Revista de Occidente i es convertirà amb un timó per altres pintors espanyols i catalans.

TAULA RODONA 3: LA INSTITUCIONALITZACIÓ CULTURAL DE CATALUNYA

Raquel Lacuesta
Una aposta decisiva de la Mancomunitat: respectar els monuments, monumentalitzar el camp
Dos fets fonamentals es van succeir a Catalunya en accedir Enric Prat de la Riba, el 1907, a la presidència de la Diputació de Barcelona, i el 6 d’abril de 1914, a la de la Mancomunitat, que canviarien el rumb de la seva història: la institucionalització de la protecció monumental a partir de la creació del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments, que passà a dependre de l’Institut d’Estudis Catalans i a ser dirigit per Jeroni Martorell, i la protecció de l’economia agrària, que donaria com a resultat un tipus arquitectònic novell, els cellers cooperatius, els quals ja s’havien començat a construir el 1913, però que va donar uns fruits categòrics a partir del 1918, amb els edificis agraris de Cèsar Martinell.

Joaquim M. Puigvert i Solà
Institut de Recerca Històrica-Universitat de Girona
La institucionalització cultural del noucentisme en xarxa: l’exemple de les biblioteques populars, Els Amics de l’Art Vell i les colònies d’estiueig
Varen ser diverses les xarxes culturals que durant els anys deu, vint i trenta del segle passat varen contribuir a difondre l’ ideari intel·lectual i estètic del noucentisme més enllà de la gran capital. No es tracta de fer-ne una relació exhaustiva. Però sí de posar-ne alguns exemples, ja siguin de caràcter formal o informal i amb graus diversos d’institucionalització. Com a exemple de xarxa altament institucionalitzada s’analitzaran les Biblioteques Populars de la Mancomunitat de Catalunya. Sobre aquest aspecte s’analitzarà, d’una banda, el paper clau de les bibliotecàries formades a l’Escola de Bibliotecàries, creada el 1915, a l’hora de difondre determinats cànons literaris o gustos estètics; i, de l’altra, la seva organització en xarxa.
També s’analitzarà la xarxa dels Amics de l’Art Vell, activa entre els anys 1929-1936, i les colònies d’estiueig com a via de la difusió del noucentisme cultural i arquitectònic, així com de determinades corrents del catalanisme polític.

Jordi Serra i Teixidor
Departament d’Ensenyament de la Generalitat
L’ensenyament dels Bells Oficis. Una acció d’estat.
La voluntat de crear uns ensenyaments de les arts equiparables als que s’impartien en els països més industrialitzats d’Europa sorgeix durant el segle XIX, en especial a partir del primer gran aparador de la producció internacional: l’Exposició Universal de Londres de 1851.
Des de Catalunya s’estarà al cas de la dinàmica internacional per tal de poder posar-s’hi al nivell i competir-hi. El domini dels mercats no era una qüestió només de preus, sinó que es va fer evident que la qualitat -element clau per aconseguir aquesta fita- passava ineludiblement per la formació. Una formació, però, que no havia de quedar limitada als treballadors i als elements directius de les indústries, sinó que havia de ser extensiva a aquells sectors que acabarien essent qui exigiria un producte de qualitat.
En el darrer quart del segle XIX, i amb l’Exposició Universal de Barcelona de 1888 com a gran revulsiu, s’activaran definitivament els ressorts que hauran de fer possible la desitjada unió entre art i indústria.
Amb la instauració de la Mancomunitat de Catalunya i la creació, el 1915, de l’Escola Superior dels Bells Oficis i més endavant, el 1918, de l’Escola Tècnica d’Oficis d’Art, prendrà cos definitivament la normativització dels ensenyaments dels oficis d’art per tal de poder arribar a formar tant els directius com els obrers de les indústries artístiques. La tasca d’aquestes dues escoles, a més, es veurà completada amb el treball desenvolupat per la xarxa de petites escoles d’art locals escampades pel territori, a les «segones ciutats», conformant una estructuració dels ensenyaments artístics que haurien d’afavorir que expressions com «l’obra ben feta», «l’aprendre fent» o «la bellesa pública» passessin del camp dels ideals al terreny de les realitats.

TAULA RODONA 4: VISIONS DEL TERRITORI. DE LA CATALUNYA-CIUTAT A LES SEGONES CIUTATS

Montserrat Corretger
Universitat Rovira i Virgili
La Catalunya policèntrica noucentista: Reus
El present treball parteix dels estudis previs sobre el tema de Josep Murgades i de Mireia Freixa. El paper determinant de les «segones ciutats» exigeix que les entenguem no només com a prolongació del centre primer productor de les idees sinó com a nuclis actius en el temps i que tinguem en compte en conceptuar el Noucentisme els efectes que, més enllà dels límits cronològics que el contenen, els seus corresponsals o agents dinamitzadors aconseguiren.
Reus és un model de ciutat perifèrica on sorgeixen, entre la segona i la tercera dècades del segle XX, alguns representants del tipus d’intel·lectual que es mou entre la fidelitat a l’ortodòxia formal noucentista i l’opció per una Catalunya republicana.
La dinàmica cultural d’una «segona ciutat» com Reus il·lustra la pervivència amb modificacions substancials d’aquell programa territorial originari. He triat, com a intel·lectuals representatius d’aquesta actitud d’alerta, sintonitzada amb el gran nucli barceloní i dedicada a la penetració cultural en la societat autòctona, els escriptors Pere Cavallé, Joaquim Santasusagna i Josep M. Prous i Vila.
Caldria reescriure la història contemporània del país tenint en compte aquests centres territorials, pols polítics i intel·lectuals que amb dinàmica pròpia interactuaren i en ocasions corregiren la trajectòria de la metròpoli.

Mireia Freixa
Universitat de Barcelona
Xenius, a la glosa Les Serres i les Ciutats, de gener de 1911, deixava clar que la seducció que les “segones ciutats” sentien per la cultura era la més alta utopia que devia conquerir el Noucentisme. Barcelona és la ciutat-metròpoli, l’indiscutible punt de referència però les petites ciutats sorgeixen arreu amb una projectes culturals i educatius clars. Terrassa, en va ser una de les pioneres, de la mà del music i poeta Joan Llongueras – al mateix moment que la Girona de Rafael Masó- i va ser una entitat política, la Agrupació Regionalista, la que va portar endavant aquesta tasca. Però l’esperit noucentista va arribar també a Manresa, Girona o Olot, Sitges o Bellaterra i a moltes altres localitats de les dites d’estiueig, en forma de revistes, projectes d’exposicions, ciutats jardí i també una manera concreta de fer arquitectura i una política cultural pròxima al regionalisme.
La segona dècada del segle XX, és una època pletòrica de cultura que tindrà una doble sortida: o bé obre les portes a actituds ja avantguardistes o, com va saber veure el poeta Joan Salvat Papasseit, només va ser un bell miratge que va morir difós dins de la Primera Dictadura.

Josep Lluís Martín i Berbois
Un breu repàs pel noucentisme sabadellenc
La participació s’inicia amb la rellevant exposició d’Art Nou Català que es va dur a terme el 1915 i la contraexposició que van realitzar el modernistes sabadellencs, els quals es van sentir “atacats” pel nou corrent artístic i, sobretot, pel seu amic Joaquim Folguera.
A continuació cal destacar la nova onada de joves intel·lectuals que van arribar a l’Acadèmia de Belles Arts i que van ser fonamentals per crear la primera Associació de Música a Catalunya. La seva influència va ser tan rellevant que el 1922 la Comissió General de la Mancomunitat de Catalunya els va encarregar la redacció de les bases per a constituir la Lliga Nacional d’Associacions de Música.
El món editorial també va tenir el seu camp amb l’efímera però rellevant publicació Garba (1920-1922), caracteritzada per la seva gran influència de la fe cristiana i la militància catalanista. El món de l’edició sabadellenca també va comptar amb dues editorials: la Biblioteca Sabadellenca i La Mirada. La primera, entre el 1924 i el 1936, es caracteritzava pel seu important caire catalanista i eclesiàstic. Mentre que la segona va ser creada pel “Coro” de Santa Rita, conegut també com la Colla de Sabadell, i va durar entre el 1925 i 1935. Entre els seus escriptors cal destacar personalitats com Josep Pla, Carles Soldevila, Josep Carner, Carles Riba, Agustí Esclasans, Jaume Bofill, Antoni Rovira o Clementina Arderiu.

TAULA RODONA 5: LES IDEES I CORRENTS ESTÈTICS I LA SEVA CONCRECIÓ EN LLENGUATGES ARTÍSTICS. ACTITUDS I COEXISTÈNCIES.

Mercè Vidal i Jansà
Universitat de Barcelona
L’Art del Jardí. Un compendi d’elements clau de l’estètica del nou-cents
En el jardí es fàcil trobar-hi tot un compendi d’elements clau de l’estètica del nou-cents, El jardí és concebut com un autèntic exercici d’ordenació de la natura i, a un segon nivell, el jardí permet connectar amb el paisatge genuí de les vores mediterrànies.
L’Art del Jardí en el Noucentisme es convertia ple de ressons schillerians en un lloc d’educació estètica on cadascú podia ser ensenyat per la bellesa del lloc i Nicolau M. Rubió i Tudurí, al costat d’altres deixebles seus Joan Mirambell, Artur Rigol o d’arquitectes com J.M. Pericas ( a La Coromina, al Torelló), Ricard Giralt Casadesús (Figueres i Girona), Antoni Puig Gairalt (el Vendrell), Jeroni Martorell (Sant Joan de les Abadesses), Josep Danés, entre d’altres, foren els veritables creadors d’aquesta bella Art que, en el nostre país, tenia aquella doble dimensió: nacional i civil.

TAULA RODONA 6: PERVIVÈNCIES I LÍMITS DEL NOUCENTISME

Xavier Castanyer
Museu Josep Aragay, Breda
El combat ideològic de Josep Aragay més enllà de 1917. Reivindicar el Noucentisme en temps d’Avantguarda.
Una de les formes de pervivència del Noucentisme –més enllà de 1917 o de 1924– es troba en l’acció moltes vegades solitària, individual, d’alguns dels seus ideòlegs que, nedant a contracorrent, intentaran projectar els fonaments ètics i estètics d’aquell projecte col·lectiu, gairebé, durant tot el segle XX.
Alguns d’aquests intel·lectuals –a banda de la seva producció artística, literària o musical– van utilitzar el “combat ideològic” per intentar aturar, d’alguna manera, totes les amenaces que, al seu criteri, podien representar un intent d’aniquilació del Noucentisme. Els articles i assaigs publicats per Josep Aragay, exemplifiquen clarament aquesta posició. Aquest artista i teoritzador del Noucentisme va combatre l’avantguarda, però també l’academicisme, el romanticisme, l’impressionisme o el postimpressionisme, amb la voluntat que un “art nacional català” –de matriu classicista i mediterraneïsta– arrelés a casa nostra i s’acabés imposant a les influències de la pintura “estrangera” que, a partir de 1917, van començar a dominar el panorama artístic i cultural català.
COMUNICACIONS

Mònica Baró i Teresa Mañà
Facultat de Biblioteconomia i Documentació, Universitat de Barcelona
Els llibres per a infants en el projecte noucentista
La comunicació vol reflexionar sobre l’aportació del Noucentisme en la producció del llibre del llibre de ficció destinat al lector infantil, un públic essencial per a la formació de la comunitat lectora a què aspiraven els intel·lectuals que lideraven el programa institucional de reafirmació de la llengua i la cultura catalanes.
Les creacions i traduccions literàries d’autors emblemàtics com Carles Riba i Josep Carner, les revistes infantils alternatives al Patufet i els projectes d’Editorial Catalana, Muntanyola i Mentora, que després esdevindrà Joventut, són mostres de la qualitat exigida en la producció per als infants.
La comunicació presenta una revisió de quines foren les produccions més representatives per al públic infantil i quina va ser la difusió i recepció en el moment de la seva publicació a través de la crítica especialitzada, les tirades i la presència en les biblioteques públiques. Malgrat la gran qualitat dels productes i seva contribució a la història de la literatura infantil i juvenil, les dades d’edició en l’actualitat posen en qüestió la vigència i la pervivència dins el cànon de lectures infantils i juvenils.

Ester Barón Borràs
Universitat de Barcelona
Sobre els límits ideològics i territorials del Noucentisme: l’escultor Gustau Violet (1873-1952) i les relacions artístiques i culturals amb la Catalunya nord.
La nostra comunicació se centra en l’escultor rossellonès Gustau Violet (1873-1952) i el seu paper en els intercanvis culturals entre la Catalunya del Sud i del Nord. Gran amic de Miquel Utrillo, ambdós van viure plegats el projecte del Maricel i les seves escultures van formar part de la seva col·lecció. La difusió de l’obra de Violet es degué en part a la seva influència com a promotor cultural a través de la revista Forma, el Faianç Català i al seu suport incondicional.
L’acostament a la seva figura com a teòric de l’Art Regional i defensor de l’art popular a la Catalunya Nord, ens permet analitzar les coincidències de veïnatge entre el Rosselló i Catalunya, la participació conjunta en un panorama mediterrani propi i entrar a debat entorn al concepte urbà de civilitat noucentista entre d’altres. Durant la Gran Guerra Violet reaccionarà davant el posicionament germanòfil d’Eugeni d’Ors i participarà de forma compromesa a través de la premsa catalana manifestant el seu ideari.
En definitiva, volem reconstruir el seu pas per Catalunya i mostrar el diàleg tan interessant que va establir amb el Noucentisme català i valorar el lloc que va tenir entre una generació que el va considerar com un dels seus.

Núria Gil, Sílvia Cañellas,
Escola de Restauració i Conservació d’Obres d’Art. Departament d’Ensenyament de la Generalitat.
El vitrall noucentista
Civilitat, mediterraneïtat, internacionalisme, classicisme, característiques que fixen la manera de fer dels artistes noucentistes, són trets que podem trobar en el vitrall del moment? Podem realment parlar d’un vitrall noucentista? La discussió del grup de treball que presenta aquest article ha girat al voltant d’aquestes qüestions i de les que s’estableixen entorn a peces que no casen en les esmentats principis i s’inscriuen o s’acosten a d’altres moviments.
En uns primers anys, els vitralls que podem considerar de tendència noucentista, van ser fets en convivència amb els d’estètica modernista (fins a la segona dècada del segle XX). Després els motius noucentistes van prendre el protagonisme, però mica en mica van conviure amb elements que hauríem de considerar dins d’altres moviments com l’Art Déco. Això es va produir tant per la relació dels dissenyadors amb el taller com per les característiques intrínseques de les obres realitzades.
Així, haurem de considerar emmarcats dins d’aquest moviment una sèrie de vitralls realitzats entre 1906 i 1923. El fenomen es produí tant en el vitrall religiós, com en l’institucional i també en el de molts habitatges particulars.

Rosa Maria Gil Tort
Fundació Rafael Masó, Girona
Ricard Giralt Casadesús (1884-1970) Un noucentista transversal. Arquitectura, Urbanisme i Municipi a la Catalunya del segle XX.
L’objectiu principal d’aquesta comunicació és presentar la transversalitat de la figura de l’arquitecte Ricard Giralt Casadesús i com aquesta pot exemplificar una manera de ser noucentista tot ampliant les bases conceptuals i cronològiques del moviment.
Parlem de transversalitat en el programa social de l’arquitectura. Transversalitat territorial d’un barceloní que esdevé arquitecte municipal de Figueres i de Girona. Del seu repertori, des dels petits xalets noucentistes a El Bruc o Figueres dels primers anys, als blocs del Patronat Municipal de la Vivenda de la Barcelona de postguerra passant per les escoles racionalistes a la Girona de la República. I finalment la transversalitat política treballant per l’arquitectura, el municipi i la ciutadania amb tots els partenaires polítics, des de Puig Pujades a Rafael Masó, que els esdeveniments del segle XX designen pel país. Des d’aquest punt de vista hi intuïm un perfil de tecnòcrata madur per sobre dels avatars de polítics i governants. Giralt es relacionà amb figures com Cebrià de Montoliu, Josep Puig i Cadafalch o el mateix Adolf Florensa, amb qui fa realitat la concepció tant noucentista de pensar la Catalunya-ciutat, com extensió de l’empenta noucentista barcelonina a tots els racons del país.

Gianni Ginesi – Joaquim Rabaseda
ESMUC, Barcelona
L’Orquestra Pau Casals: una institució cultural del Noucentisme.
L’any 1920 l’Orquestra Pau Casals fa el seu primer concert al Palau de la Música Catalana a Barcelona. Fundada per Pau Casals amb la intenció de dotar Catalunya d’una institució musical de referència, va ocupar un lloc principal en la vida cultural del país fins a l’esclat de la Guerra Civil. Ara bé, per a la seva creació i pervivència durant quasi dues dècades, la implicació de la societat civil catalana va ser tan fonamental com l’impuls del seu mestre creador.
La iniciativa de Pau Casals va proporcionar una estructura per a la modernització del país a través el coneixement i la difusió de la música. Igualment, l’entitat va exemplificar bé la civilitat noucentista i les arrels clàssiques de la societat catalana. Les activitats de l’orquestra van moure’s entre l’acceptació incondicionada d’alguns i el desinterés d’altres. Això va condicionar tant el seu reconeixement contemporani com posterior. No sols va ser la principal institució musical catalana durant els anys madurs del Noucetisme, sinò que la mateixa figura de Pau Casals va encarnar molts dels valors polítics i estètics d’aquest moviment.
En aquesta comunicació analitzem els lligams entre l’orquestra i els plantejaments noucentistes, a través del filtratge necessari de la personalitat, idees i accions del violoncelista i director d’orquestra al llarg d’aquesta etapa.

Elena Llorens Pujol
Departament d’Art Modern i Contemporani, MNAC
Noucentisme i avantguarda, o de quan els extrems no es toquen
Aquesta comunicació es proposa sospesar, de forma necessàriament parcial, el paper que va jugar el noucentisme en la definició i la implantació de l’avantguardisme a Catalunya en las primeres dècades del segle xx, bo i fixant-se en la recepció que van merèixer aquí les obres de l’anomenat “art primitiu”, unes obres sense les quals es fa difícil entendre la història de les “primeres avantguardes” atesa la transcendental influència que van exercir sobre elles. Fins a quin punt és incompatible el substrat mediterrani abonat des de les files noucentistes amb la sàvia nova que procedeix de terres i pobles menys “lluminosos”? Com encaixen les disrupcions primitivistes en una Catalunya en què el futur passa per la idealització del passat? Aquestes i altres qüestions haurien de contribuir a actualitzar el discurs historiogràfic fins avui vigent a l’entorn del fenomen de l’art modern a Catalunya –i de l’avantguardisme en particular– a l’efecte de comprovar la viabilitat d’un model que en termes generals mimetitza les principals categories historiogràfiques amb què s’ha narrat l’art modern internacional.

Josep Lluís Martín i Berbois
L’Exposició d’Art Nou Català a Sabadell al 1915: el Noucentisme artístic a Sabadell
L’1 d’agost de 1915 el Noucentisme va arribar a Sabadell amb el seu màxim esplendor amb l’exposició d’Arts Nou Català al local del Centre Català. L’acte va ser inaugurat pel batlle de la ciutat, el president de la comissió organitzadora i presentat per Eugeni d’Ors. A més a més, també es dugueren a terme un seguit de conferències realitzades per personalitats tant notables com Eugeni d’Ors, Martí Casanovas, Feliu Elias, Joaquim Torres-García i Josep Aragay.
En aquest esdeveniment van participar alguns dels artistes més rellevants del panorama artístic del moment. Tanmateix, alguns d’ells provenien del grup Les Arts i dels Artistes que es reunien al Faianç Català de Barcelona al voltant de Francesc Pujols i Santiago Segura.
Alguns artistes locals, que representaven al modernisme, van interpretar l’Exposició com una invasió d’artistes forans i d’un nou corrent artístic, això va comportar que s’organitzés al mateix dia una contra-exposició per part de l’Acadèmia de Belles Arts al local de la Lliga Regionlista.
Després de l’exposició, Folguera va realitzar dotze articles al Diari de Sabadell amb el nom d’“Acotacions. L’Art Nou”, per tal d’explicar el per què havia dut a terme aquest esdeveniment i, sobretot, arribar a una certa pau amb els seus amics artistes sabadellencs.

Roser Masip Boladeras
Facultat de Belles Arts, Universitat de Barcelona
Francesc d’ Assís Galí i els ensenyaments artístics en el Noucentisme
La nostra comunicació es planteja com a objectiu presentar les institucions punteres en ensenyances artístiques pertanyents a les primeres dècades del segle XX, vinculades al pedagog i artista Francesc d’ Assís Galí i Fabra.
És amb la voluntat de participar en la construcció cultural del país pròpia del Noucentisme, que Francesc Galí s’endinsarà en tasques d’ensenyament artístic. El 1906, crea la seva Escola d’Art, important focus d’irradiació noucentista. La pedagogia impartida, constituirà l’alternativa pedagògica més avançada del moment. S’hi formaren personatges de la talla de Joan Miró entre d’altres. Malgrat el prestigi obtingut desapareixeria el 1913, donat que Galí s’embrancaria amb d’altres afers pedagògics.
L’any 1914 la Diputació de Barcelona aprova el Projecte de l’Escola Superior dels Bells Oficis aprovat el 1914. L’Escola obria les seves portes el curs 1915-16. Galí en serà director i professor de l’assignatura de Dibuix i Color. Paral.lelament, el curs 1918-19, neix l’Escola Tècnica d’Oficis d’Art, que també dirigirà.
En la primavera de 1924 es desencadenaren una sèrie de fets puntuals que acaben amb la destitució del professorat de les dues Escoles i, posteriorment amb el seu tancament.

Sebastià Sánchez Sauleda
Una nova lectura arquitectònica del Palau Maricel: entre el Noucentisme i l’eclecticisme
L’any 1909 l’industrial i col·leccionista nord-americà Charles Deering (1852-1927) arribà a Sitges i adquirí l’antic hospital de sant Joan Baptista, que llavors estava en franca decadència, per instal·lar-hi la seva residència d’estiu. Les obres d’adequació li foren encarregades a Miquel Utrillo (1862-1934), enginyer, pintor, crític d’art i agitador cultural, qui modernitzà el vell recinte medieval per convertir-lo en un lloc confortable.
La passió col·leccionista de Deering propicià que la superfície disponible quedés petita i fos necessari projectar un edifici de nova planta que pogués albergar totes les obres que havien anat adquirint. Fou llavors, entre 1911 i 1912, quan Utrillo gaudí d’una total llibertat per desenvolupar els seus coneixements artístics i arquitectònics, a fi de crear un complex a mig camí entre una residència i un museu que seria batejat amb el nom de Maricel.
En aquesta comunicació abordarem la gènesi del projecte, els models que inspiraren la seva fisonomia i les diverses fases constructives. A més, intentarem aclarir si cal catalogar el Palau Maricel com un edifici Noucentista, Modernista o bé ens trobem davant d’una mostra d’eclecticisme, que acabaria proporcionant al seus creadors un luxós receptacle (síntesi perfecta entre el passat i el present artístic) on custodiar els nombrosos tresors acumulats.

Toni Sangrà Boladeres
Contextualització formal de l’estètica del Noucentisme. Variants estètiques, recursos gràfics i visuals a partir del pintor sitgetà Agustí Ferrer Pino.
El Noucentisme artístic és el resultat de la confluència de diferents manifestacions estètiques. El contacte entre aquestes enriqueix la configuració formal de totes elles, aportant expressions que convergeixen en el Noucentisme en una varietat d’estils plurals i transversals avesats als nous temps. El Simbolisme, el Decorativisme, el Decadentisme, l’Art Déco, les Avantguardes o el propi Modernisme estan presents cronològicament, amb més o menys intensitat durant el Noucentisme. Així, tot i els paràmetres clars que defineixen ideològicament el Noucentisme, interpretem igual que altres autors que cal entendre’l des de la pluralitat estètica, i no desvincular-lo de les tendències existents durant aquells anys a Catalunya i Europa. En aquest sentit, poder entendre el Noucentisme des d’una perspectiva adjacent i integradora de diversos posicionaments estètics, ens serveix per revelar que precisament els axiomes estètics i formals sovint es mostren difusos en determinats artistes catalans d’aquesta època.
En aquesta comunicació s’explorarà com, en l’obra artística, i especialment en l’obra gràfica sobre paper (dibuix) del pintor de Sitges Agustí Ferrer Pino (1884-1960) s’evidencien els preceptes anunciats anteriorment. Així, a partir de la catalogació, estudi i anàlisi de l’obra pràcticament inèdita d’aquest pintor, es pot mostrar des de la vessant formal del pla pictòric i gràfic que el Noucentisme no és uniforme ni influeix de la mateixa manera als artistes de l’època.

Divendres, 28 de novembre 2014

 

Matí: Institut d’Estudis Catalans (Carme, 47, Barcelona)

 

8.30 h. Acreditacions

 

9.30 h. Obertura, a càrrec de l’Excm. Sr. Salvador Esteve, President de la Diputació de Barcelona, Joandomènec Ros, President de l’Institut d’Estudis Catalans, i Vinyet Panyella, directora del Simposi. Amb la presència de l’Il·lm. Sr. Joan Carles Garcia Cañizares, diputat delegat de Cultura de la Diputació de Barcelona.

 

10h. Sessió 1. El Noucentisme. Nominalisme i ideologia
 
Ponència: «El Noucentisme: de la Nació a l’Estat», Dr. Joan Ramon Resina (Stanford University, USA)
Moderadora: Vinyet Panyella (Consorci del Patrimoni de Sitges)
Taula rodona: Dr. Edgard Illas (Indiana University), Dr. Josep Murgades (Universitat de Barcelona), Dr. August Rafanell (Universitat de Girona)
Relator: Dr. Josep Lluís Martín Berbois
 

12 h. Sessió 2. El pensament cultural europeu durant el Noucentisme
 
Ponència, Dr. Xavier Pla (Universitat de Girona)
Moderadora: Dra. M. Lluïsa Faxedas (Universitat de Girona)
Taula rodona: Jordi Amat, Joan Safont i Plumed, Dra. Mariona Seguranyes
Relator: Dr. Josep Martin-Berbois

 

Tarda: Museu Nacional d’Art de Catalunya (Montjuïc, Barcelona)

 

16 h. Sessió 3. La Institucionalització cultural de Catalunya
 
Ponència: «La institucionalització cultural del Noucentisme. Elements per a un debat», Dr. Jordi Casassas (Universitat Autònoma de Barcelona)
Moderadora: Dra. Mercè Vidal (Universitat de Barcelona)
Taula rodona: Dra. Raquel Lacuesta, Dr. Joaquim M. Puigvert (Universitat de Girona), Jordi Serra
Relator: Dra. Alícia Suàrez (UB)

 

18 h. Visita guiada a la col·lecció permanent: Noucentisme.

 

 

Dissabte, 29 de novembre 2014

 

Palau de Maricel, Sitges

 

10 h. Sessió 4. Visions del territori. De la Catalunya-ciutat a les Segones Ciutats
 
Ponència: «Civilitzar, arranjar, esclavitzar: les belles ciutats noucentistes de Rafael Masó», Dr. Jordi Falgàs (Fundació Rafael Masó)
Moderador: Dr. Robert Davidson (University of Toronto)
Taula rodona: Dr. Josep Lluís Martín Berbois; Dra. Montserrat Corretger (Universitat Rovira i Virgili), Dra. Mireia Freixa (Universitat de Barcelona)
Relator: Marc Comadran

 

12 h. Sessió 5. Les idees i corrents estètics i la seva concreció en llenguatges artístics. Actituds i coexistències (arts, literatura, música)
 
Ponència: «Noucentisme 2.0: ‘palpitacions del temps’», Dr. Enric Bou (Università Ca’Foscari Venezia)
Moderador: Dr. Francesc Fontbona
Taula Rodona: Dra. Teresa Camps (Universitat Autònoma de Barcelona), Dr. Jordi Malé (Universitat de Lleida), Dra. Mercè Vidal (UB)
Relator: Jordi Medina

 

16 h. Sessió 6. Pervivències i límits del Noucentisme
 
Ponència: «Hyppolite Taine. Límits i fonaments del Noucentisme», Dr. Albert Mercadé (Universitat Pompeu Fabra)
Moderador: Dr. Enric Ucelay (Universitat Pompeu Fabra)
Taula rodona: Dr. Xavier Castanyer (Museu Municipal Josep Aragay), Ignasi Domènech (Consorci del Patrimoni de Sitges)
Relator: Jordi Medina

 

18 h. Presentació del projecte Mapa d’arquitectura i elements urbans noucentistes
 
Dra. Raquel Lacuesta, Vinyet Panyella, Dr. Joaquim M. Puigvert, Dra. Mercè Vidal, Xavier Gonzàlez Toran, Gabriela Urizar Olate.
 
Cloenda de la jornada a càrrec de l’H. Sr. Santi Vila, conseller de Territori i Sostenibilitat
 

 

Diumenge, 30 de novembre 2014

 

Palau de Maricel, Sitges

 

9-13:30 h. Presentació de comunicacions
 

Mònica Baró, Teresa Mañà

Els llibres per a infants en el projecte noucentista.

 

Ester Baron Borràs
Sobre els límits ideològics i territorials del Noucentisme: l’escultor Gustau Violet (1873-1952) i les relacions artístiques i culturals del Noucentisme amb Catalunya Nord).

 

Marc Comadran Orpi
La “Petita Europa” en construcció: Sabadell entre les ‘segones ciutats’ del Noucentisme.

 

Rosa Gil
Ricard Giralt, arquitecte.

 

Núria Gil, Sílvia Cañellas, May Domínguez
El vitrall noucentista.

 

Gianni Ginesi, Joaquim Rabasseda
L’Orquestra Pau Casals: una institució cultural del Noucentisme.

 

Elena Llorens Pujol
Noucentisme i avantguarda, o de quan els extrems no es toquen.

 

Roser Masip i Boladeras
Francesc d’Assís Galí i els ensenyaments artístics en el Noucentisme.

 

Andreu Pujol
Arquitectura escolar noucentista

 

Isidre Roset i Juan
Una altra visió del Noucentisme: l’antinoucentisme i la Generació de 1917.

 

Sebastià Sànchez Sauleda
Una nova lectura arquitectònica del Palau de Maricel: entre el Noucentisme i l’eclecticisme.

 

Toni Sangrà
Contextualització formal de l’estètica del Noucentisme. Variants estètiques, recursos gràfics i visuals a partir del pintor Agustí Ferrer Pino.

 

13.30. Presentació del II Simposi Internacional sobre el Noucentisme 2016, a cura de Jordi Falgàs (Fundació Rafael Masó).

 
Cloenda del I Simposi Internacional sobre el Noucentisme, a càrrec de l’H. Sr. Ferran Mascarell, Conseller de Cultura de la Generalitat. Amb la presència de Mireia Rossell, regidora de Cultura de l’Ajuntament de Sitges.

 

17-19 h. Presentació de publicacions sobre el Noucentisme. Acte obert al públic
 

  • Xavier Castanyer, Josep Aragay, artista i teòric del Noucentisme (2013)
  • Xavier Castanyer, El diari de viatge a Itàlia del pintor Josep Aragay (1916-1917) (2013)
  • Montserrat Comas, Joan Solé, Imma Socias. Les exposicions d’art del Penedès, 2 v. (2013)
  • Jordi Falgàs, ed. Atenea 1913. El temple del Noucentisme (2913)
  • Jordi Falgàs, ed. Masó: arquitectura pública durant la Mancomunitat (2014)
  • Fèlix Fanés, Joan B. Minguet, eds. Barcelona zona neutral 1914-1918 (2014)
  • Prat de la Riba i la Mancomunitat de Catalunya (2014)
  • Txema Romero, Joan B. Minguet, Els altres noucentistes (2014).
  • Mariona Seguranyes, ed. Francesc Vayreda. De l’Impressionisme al Noucentisme a Catalunya (2013)
  • Mercè Vidal, Joaquim Folch i Torres. Llibre de viatge 1913-1914 (2013)
  • Mercè Vidal, Prat de la Riba i les Arts. Recull epistolar (2014)

 

Descarrega’t el programa

 

 
Seus del Simposi
  
Palau de Maricel.
 

Carrer Fonollar, s/núm. Sitges

 

Localització

 

Institut d’Estudis Catalans.

 
Carrer del Carme, 47. Barcelona

 

Localització

 

Museu Nacional d’Art de Catalunya.

 
Palau Nacional. Parc de Montjuïc. Barcelona

 

Localització

PONÈNCIES
 

Joan Ramon Resina

Stanford University (USA)

El Noucentisme: de la Nació a l’Estat
Sovint s’ha dit amb menyspreu que el catalanisme era una excrecència romàntica, perquè derivava el vincle entre llengua i nacionalitat de la filosofia de Herder. En realitat s’ha atacat el catalanisme en la seva línia de resistència i a causa del que es percevia com la seva força principal. En sintonia amb aquesta tàctica, s’ha ignorat la vessant més política de la influència romàntica, la que comportava, ja en Herder, però també en Schelling i Fichte i, sobre tot en Hegel, l’objectiu de consolidar la fragmentada nació alemanya en un estat. Quan s’insisteix exclusivament en el classicisme mediterraneista del Noucentisme es perd de vista el paper exemplar de la unificació alemanya com a model històric i la teoria alemanya de l’estat com a referent per l’institucionisme noucentista.

Xavier Pla
Universitat de Girona
Confessions burgeses i esperit europeu al llindar de la Gran Guerra
En la mesura que el Noucentisme va ser a Catalunya, per definició, un moviment culturalista, una proposta de confecció d’una «ciutat ideal» dominada pels valors de l’educació, l’esclat de la primera Guerra Mundial va fer trontollar les seves pròpies bases teòriques, va dificultar la cohesió dels grups ideològics que impulsaven el seu programa i, en certa mesura, va accelerar la seva pròpia descomposició, pocs anys després del desenllaç bèl·lic. El relat d’una Catalunya idealitzada, reconstruïda a partir del llegat clàssic, fonamentada en els valors de la raó, el diàleg, l’harmonia i la pau, consolidada amb institucions cabdals per a la Catalunya contemporània com l’Institut d’Estudis Catalans (1907), la Biblioteca de Catalunya (1914) o l’Escola Superior de Bibliotecàries (1915), teoritzada en assajos polítics com La nacionalitat catalana (1906) d’Enric Prat de la Riba o poetitzada en llibres tan sublims com Els fruits saborosos (1906) de Josep Carner o La muntanya d’ametistes (1908) de Guerau de Liost, va quedar definitivament desestabilitzat davant de la crua presència de la realitat de la guerra, dels conflictes socials, de les lluites fraticides i dels enfrontaments personals.

Jordi Casassas Ymbert
Universitat de Barcelona
La institucionalització cultural del noucentisme. Elements per a un debat
Partint de la visió de l’ historiador generalista la ponència pretén presentar, en una primera part, elements per al debat que busquin entendre la institucionalització cultural del noucentisme per relació a la valoració global del moviment, a la naturalesa social i política dels seus components, a la dinàmica històrica general i a la particular del catalanisme (es postula que aquesta institucionalització és peça clau del seu programa nacionalitzador de la massa); paral·lelament busca situar i valorar la institucionalització per relació a la tendència intervencionista que determina l’acció dels intel·lectuals de l’àrea mediterrània occidental a finals del segle XIX i inicis del XX.
El text es distribueix amb: una definició global de noucentisme, una reflexió sobre la seva cronologia, una consideració sobre l’espai de la seva acció institucionalitzadora i el valor del programa institucionalitzador dins el conjunt de l’estratègia del corrent. La segona part està dedicada a analitzar breument la intencionalitat i els ritmes de la institucionalització cultural del noucentisme, individuant tres períodes: el primer (1907-1911), el segon (1911-1917), i el tercer (1917-1923).

Jordi Falgàs
Fundació Rafael Masó, Girona
Civilitzar, arranjar, esclavitzar: les belles ciutats noucentistes de Masó
Més enllà del Cap i Casal, més enllà fins i tot de les “segones ciutats”, el fenomen que s’estudia en aquesta ponència és el de la implantació de determinades transformacions en l’arquitectura i la decoració de les cases de la burgesia rural, en tant que manifestació del grau de penetració i materialització de l’ideari estètic i social del Noucentisme.
Com a cas d’estudi, el treball analitza una sèrie d’obres arquitectòniques de Rafael Masó, datades entre 1909 i 1929: la reforma de tres grans masies o cases pairals, una casa de nova planta als afores d’una petita ciutat de comarques, i dues petites urbanitzacions per a obrers per mostrar fins a quin punt l’arquitectura noucentista també va voler arranjar els límits de la ciutat. L’estudi de les formes, els materials i els programes decoratius de Masó mostra, d’una banda, una enorme coincidència amb la modernitat del llenguatge arquitectònic que s’estava desenvolupant a Alemanya i Anglaterra i, de l’altra, també revela fins a quin punt l’estètica noucentista estava al servei d’uns interessos de classe.

Enric Bou
Università Ca’Foscari, Venezia
Noucentisme 2.0: “palpitacions del temps”. De Guerau de Liost a Toldrà
Una de les constants en les definicions del Noucentisme és la contínua al·lusió a fets externs que haurien marcat el funcionament del moviment. I que n’haurien condicionat la producció cultural. Aquests enfocaments són molt útils per entendre l’acció politicocultural d’un període de la història de Catalunya: 1906-1923. Però fa temps que em pregunto si ens ajuden a llegir els llibres, entendre les obres plàstiques, escoltar la música d’aquell període? Totes les vegades que he hagut d’explicar a un públic de no conversos en àmbit estranger què cosa fou el Noucentisme, les dificultats d’arribar a una explicació coherent i comprensible han estat sempre immenses.
El Noucentisme va desenvolupar unes idees i corrents estètics que no eren sinó l’adaptació als gustos (possibilitats) locals del que s’estava covant a Europa, unit a una especificitat autòctona. Es van posar en joc uns llenguatges artístics, en art, literatura, música, que eren expressió de la coexistència d’actituds contradictòries, de negociacions i de claudicacions. La representació de la vida quotidiana ens ofereix unes possibilitats de lectura que ens allunyen de les coordenades, ara ja resclosides, des de les quals hem llegit el moviment. La ponència discuteix des d’una altra perspectiva conceptes com Mediterranisme i Classicisme, Camp i Ciutat, Humor i Ironia en autors com J. Torres Garcia, X. Nogués, J. Carner i Guerau de Liost, E. Toldrà, J. Sunyer i F. Vayreda.

Albert Mercadé
Universitat Pompeu Fabra
Hippolyte Taine. Fonaments i límits del noucentisme.
El crític i acadèmic francès Hippolyte Taine (Vouziers, 1828-1893) va ser un dels teòrics de l’art europeus més influents del segle XIX. Conegut per la seva Philophie de l’Art (1865), les seves teories nacionalistes i positivistes aplicades al fet artístic van influir decisivament en els anys de gestació teòrica del noucentisme, tal i com així queda ben palès en La Nacionalitat Catalana d’Enric Prat de la Riba, o en textos de Josep Torras i Bages, Josep Puig i Cadafalch, Gabriel Alomà, o Francesc d’Assís Galí.
La ponència pretén revisar alguns dels fonaments estètics així com els límits conceptuals del moviment noucentista a partir dels pilars teòrics que conformen l’ideari tainià. L’obra d’art com a reflex de estat d’esperit dels pobles, la necessitat d’apropament científic a l’art de les nacions o la percepció moderna de l’obra d’art, van ser algunes de les teories absorvides pel noucentisme per tal de dur a terme la seva decisiva acció cultural, basada en presupòsits plenament tainians: la ciència, la pàtria, l’art i la transformació col·lectiva.
TAULES RODONES

TAULA RODONA 1: EL NOUCENTISME. NOMINALISME I IDEOLOGIA

Edgar Illas
Indiana University, USA
De l’edificació noucentista a l’estat eficient
El meu treball analitza les diferències entre el noucentisme i la conjuntura històrica present. La meva hipòtesi és que, si l’esforç noucentista per articular la nació catalana es va correspondre a una fase de la industrialització en què la creació d’una societat civil havia de servir per canalitzar i neutralitzar la lluita de classes, l’esforç actual per construir un país independent es correspon a una fase global del capitalisme en què tota la producció social està subsumida a la forma de l’estat.
Els cinc mots clau que sintetitzen la ideologia del projecte noucentista segons Josep Murgades (noucentisme, imperialisme, arbitrarisme, civilitat i classicisme) són una base perfecta per contrastar el noucentisme amb les ideologies dominants que estructuren la nostra situació. Si l’objectiu del noucentisme era edificar una societat civil forta, la funció del sobiranisme actual és aconseguir un estat eficient.

Josep Murgades
Universitat de Barcelona
El Noucentisme: estat i Estat d’una Nació
Amb un títol derivat del més genèric de la primera sessió del Simposi (El Noucentisme. Nominalisme i ideologia) i del més específic de la seva ponència inaugural (El Noucentisme: de la Nació a l’Estat), s’apunta aquí, en la present intervenció, una lectura del Noucentisme en clau sil·lèptica: estat (o situació general) i Estat (o poder polític) de la Catalunya de començaments del segle XX.
L’anàlisi se centra en el número extraordinari de la revista Cataluña de 7-14.I.1911. Se’n subratlla l’exaltació de temporalitat i l’èmfasi generacional que caracteritzen el moviment noucentista. Se’n pondera l’ampli projecte de reforma mesocràtica concebuda per ser estesa des de Catalunya a la resta d’Espanya. Se’n conclou la infructuositat de la proposta catalana en el sentit de transformar en sentit progressiu Espanya de dins estant —llavors. I ara?

August Rafanell
Universitat de Girona
El bàrbar domesticat. L’adopció noucentista de Prudenci Bertrana.
……..

TAULA RODONA 2: EL PENSAMENT CULTURAL EUROPEU DURANT EL NOUCENTISME

Jordi Amat
Spengler esfosqueix la ciutat noucentista
Des del final de la seva etapa com a corresponsal de guerra, Gaziel –consolidat ja com una firma destacada del diari La Vanguardia- es va convertir en un analista de la seva circumstància. La més immediata, la ciutat de Barcelona. Descrita amb els prejudicis d’un intel·lectual format segons els paràmetres estètics del noucentisme –el corrent ideològic en la qual s’havia format-, aquesta comprensió de la ciutat per part de Gaziel es va solapar des de l’any 1923 a la crítica a la gran ciutat que Oswald Spengler va fer al clàssic La decadencia de Occidente. L’empelt d’una teoria a l’altra revela les tensions existents entre un model d’estructuració urbà típic del noucentisme amb els corrents internacionals que començaven a gangrenar el projecte de la modernitat il·lustrada. Aquesta tensió, en bona mesura, seria la que faria implosionar el moviment noucentista.

Joan Safont i Plumed
El naixement de l’intel·lectual europeu i el Noucentisme català
El segle XX ha estat considerat el segle dels intel·lectuals. Michel Winnock titulà així –“El segle dels intel·lectuals” el seu ja clàssic estudi, on situa l’inici de la figura pública de l’home de lletres en el context de l’afer Dreyffus i les lluites polítiques de la III República Francesa. A Catalunya, aquest moment primigeni està marcat per la colossal figura de Joan Maragall, poeta, escriptor, periodista i, sobretot, influent home d’idees que volgué marcar el to de l’opinió de la seva classe i del seu país. Però serà la generació següent, la que s’autoproclamarà noucentista, la que exemplificarà la influència social i cultural i la implicació de l’intel·lectual en la política catalana, paradigmàticament exemplificada en la definició de la Mancomunitat de Catalunya. Però, el mateix any 1914 en que s’instaura la Mancomunitat, esclata la guerra a Europa i els intel·lectuals també són mobilitzats. A la Barcelona neutral, els seus homòlegs catalans també prendran partit.

Mariona Seguranyes
El pensament cultural europeu durant el Noucentisme
Molts artistes que havien treballat sota les premisses estètiques del Noucentisme marcades per Eugeni d’Ors o bé per Torres Garcia, entren i són afectats per l’onada del “retorn a l’ordre” que emergeix a Europa a causa d’una profunda crisi sorgida després de la Primera Guerra Mundial. Aquest moviment representa una reacció a les primeres avantguardes europees. Volem debatre com encaixa Catalunya i els artistes “pretesament Noucentistes” la pintura metafísica de De Chirico, Savinio, Carra, que es va divulgar a través de la revista Valori Plastici o bé com li va arribar el cubisme ordenador i “clàssic” d’Ozenfant i Jeanneret que publiquen la revista L’Esprit Nouveau (1920 i 1924). També com arriben a casa nostra les obres del “Novecento” italià encapçalat per Sarfatti, amant de Mussolini, que aglutina al voltant seu pintors com Sironi, Funi, Oppi. Aquest “realisme clàssic “serà emprat pel govern feixista italià amb la bandera de la italianitat, i la tradició. Franz Roh el 1925 publica el llibre Realisme Màgic, Postexpressionisme a Alemanya, coincidint amb l’exposició la Nova Objectivitat de Mannheim. Roh comprèn a l’interior del seu estudi els pintors espanyols Picasso, Miró i Togores. Però localitzem trets d’aquesta nova estètica en molts d’altres artistes catalans, que anteriorment havien estat considerats noucentistes com Joaquim Sunyer, Feliu Elias, Josep Obiols o Francesc Domingo. El 1927 aquest llibre serà publicat per la Revista de Occidente i es convertirà amb un timó per altres pintors espanyols i catalans.

TAULA RODONA 3: LA INSTITUCIONALITZACIÓ CULTURAL DE CATALUNYA

Raquel Lacuesta
Una aposta decisiva de la Mancomunitat: respectar els monuments, monumentalitzar el camp
Dos fets fonamentals es van succeir a Catalunya en accedir Enric Prat de la Riba, el 1907, a la presidència de la Diputació de Barcelona, i el 6 d’abril de 1914, a la de la Mancomunitat, que canviarien el rumb de la seva història: la institucionalització de la protecció monumental a partir de la creació del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments, que passà a dependre de l’Institut d’Estudis Catalans i a ser dirigit per Jeroni Martorell, i la protecció de l’economia agrària, que donaria com a resultat un tipus arquitectònic novell, els cellers cooperatius, els quals ja s’havien començat a construir el 1913, però que va donar uns fruits categòrics a partir del 1918, amb els edificis agraris de Cèsar Martinell.

Joaquim M. Puigvert i Solà
Institut de Recerca Històrica-Universitat de Girona
La institucionalització cultural del noucentisme en xarxa: l’exemple de les biblioteques populars, Els Amics de l’Art Vell i les colònies d’estiueig
Varen ser diverses les xarxes culturals que durant els anys deu, vint i trenta del segle passat varen contribuir a difondre l’ ideari intel·lectual i estètic del noucentisme més enllà de la gran capital. No es tracta de fer-ne una relació exhaustiva. Però sí de posar-ne alguns exemples, ja siguin de caràcter formal o informal i amb graus diversos d’institucionalització. Com a exemple de xarxa altament institucionalitzada s’analitzaran les Biblioteques Populars de la Mancomunitat de Catalunya. Sobre aquest aspecte s’analitzarà, d’una banda, el paper clau de les bibliotecàries formades a l’Escola de Bibliotecàries, creada el 1915, a l’hora de difondre determinats cànons literaris o gustos estètics; i, de l’altra, la seva organització en xarxa.
També s’analitzarà la xarxa dels Amics de l’Art Vell, activa entre els anys 1929-1936, i les colònies d’estiueig com a via de la difusió del noucentisme cultural i arquitectònic, així com de determinades corrents del catalanisme polític.

Jordi Serra i Teixidor
Departament d’Ensenyament de la Generalitat
L’ensenyament dels Bells Oficis. Una acció d’estat.
La voluntat de crear uns ensenyaments de les arts equiparables als que s’impartien en els països més industrialitzats d’Europa sorgeix durant el segle XIX, en especial a partir del primer gran aparador de la producció internacional: l’Exposició Universal de Londres de 1851.
Des de Catalunya s’estarà al cas de la dinàmica internacional per tal de poder posar-s’hi al nivell i competir-hi. El domini dels mercats no era una qüestió només de preus, sinó que es va fer evident que la qualitat -element clau per aconseguir aquesta fita- passava ineludiblement per la formació. Una formació, però, que no havia de quedar limitada als treballadors i als elements directius de les indústries, sinó que havia de ser extensiva a aquells sectors que acabarien essent qui exigiria un producte de qualitat.
En el darrer quart del segle XIX, i amb l’Exposició Universal de Barcelona de 1888 com a gran revulsiu, s’activaran definitivament els ressorts que hauran de fer possible la desitjada unió entre art i indústria.
Amb la instauració de la Mancomunitat de Catalunya i la creació, el 1915, de l’Escola Superior dels Bells Oficis i més endavant, el 1918, de l’Escola Tècnica d’Oficis d’Art, prendrà cos definitivament la normativització dels ensenyaments dels oficis d’art per tal de poder arribar a formar tant els directius com els obrers de les indústries artístiques. La tasca d’aquestes dues escoles, a més, es veurà completada amb el treball desenvolupat per la xarxa de petites escoles d’art locals escampades pel territori, a les «segones ciutats», conformant una estructuració dels ensenyaments artístics que haurien d’afavorir que expressions com «l’obra ben feta», «l’aprendre fent» o «la bellesa pública» passessin del camp dels ideals al terreny de les realitats.

TAULA RODONA 4: VISIONS DEL TERRITORI. DE LA CATALUNYA-CIUTAT A LES SEGONES CIUTATS

Montserrat Corretger
Universitat Rovira i Virgili
La Catalunya policèntrica noucentista: Reus
El present treball parteix dels estudis previs sobre el tema de Josep Murgades i de Mireia Freixa. El paper determinant de les «segones ciutats» exigeix que les entenguem no només com a prolongació del centre primer productor de les idees sinó com a nuclis actius en el temps i que tinguem en compte en conceptuar el Noucentisme els efectes que, més enllà dels límits cronològics que el contenen, els seus corresponsals o agents dinamitzadors aconseguiren.
Reus és un model de ciutat perifèrica on sorgeixen, entre la segona i la tercera dècades del segle XX, alguns representants del tipus d’intel·lectual que es mou entre la fidelitat a l’ortodòxia formal noucentista i l’opció per una Catalunya republicana.
La dinàmica cultural d’una «segona ciutat» com Reus il·lustra la pervivència amb modificacions substancials d’aquell programa territorial originari. He triat, com a intel·lectuals representatius d’aquesta actitud d’alerta, sintonitzada amb el gran nucli barceloní i dedicada a la penetració cultural en la societat autòctona, els escriptors Pere Cavallé, Joaquim Santasusagna i Josep M. Prous i Vila.
Caldria reescriure la història contemporània del país tenint en compte aquests centres territorials, pols polítics i intel·lectuals que amb dinàmica pròpia interactuaren i en ocasions corregiren la trajectòria de la metròpoli.

Mireia Freixa
Universitat de Barcelona
Xenius, a la glosa Les Serres i les Ciutats, de gener de 1911, deixava clar que la seducció que les “segones ciutats” sentien per la cultura era la més alta utopia que devia conquerir el Noucentisme. Barcelona és la ciutat-metròpoli, l’indiscutible punt de referència però les petites ciutats sorgeixen arreu amb una projectes culturals i educatius clars. Terrassa, en va ser una de les pioneres, de la mà del music i poeta Joan Llongueras – al mateix moment que la Girona de Rafael Masó- i va ser una entitat política, la Agrupació Regionalista, la que va portar endavant aquesta tasca. Però l’esperit noucentista va arribar també a Manresa, Girona o Olot, Sitges o Bellaterra i a moltes altres localitats de les dites d’estiueig, en forma de revistes, projectes d’exposicions, ciutats jardí i també una manera concreta de fer arquitectura i una política cultural pròxima al regionalisme.
La segona dècada del segle XX, és una època pletòrica de cultura que tindrà una doble sortida: o bé obre les portes a actituds ja avantguardistes o, com va saber veure el poeta Joan Salvat Papasseit, només va ser un bell miratge que va morir difós dins de la Primera Dictadura.

Josep Lluís Martín i Berbois
Un breu repàs pel noucentisme sabadellenc
La participació s’inicia amb la rellevant exposició d’Art Nou Català que es va dur a terme el 1915 i la contraexposició que van realitzar el modernistes sabadellencs, els quals es van sentir “atacats” pel nou corrent artístic i, sobretot, pel seu amic Joaquim Folguera.
A continuació cal destacar la nova onada de joves intel·lectuals que van arribar a l’Acadèmia de Belles Arts i que van ser fonamentals per crear la primera Associació de Música a Catalunya. La seva influència va ser tan rellevant que el 1922 la Comissió General de la Mancomunitat de Catalunya els va encarregar la redacció de les bases per a constituir la Lliga Nacional d’Associacions de Música.
El món editorial també va tenir el seu camp amb l’efímera però rellevant publicació Garba (1920-1922), caracteritzada per la seva gran influència de la fe cristiana i la militància catalanista. El món de l’edició sabadellenca també va comptar amb dues editorials: la Biblioteca Sabadellenca i La Mirada. La primera, entre el 1924 i el 1936, es caracteritzava pel seu important caire catalanista i eclesiàstic. Mentre que la segona va ser creada pel “Coro” de Santa Rita, conegut també com la Colla de Sabadell, i va durar entre el 1925 i 1935. Entre els seus escriptors cal destacar personalitats com Josep Pla, Carles Soldevila, Josep Carner, Carles Riba, Agustí Esclasans, Jaume Bofill, Antoni Rovira o Clementina Arderiu.

TAULA RODONA 5: LES IDEES I CORRENTS ESTÈTICS I LA SEVA CONCRECIÓ EN LLENGUATGES ARTÍSTICS. ACTITUDS I COEXISTÈNCIES.

Mercè Vidal i Jansà
Universitat de Barcelona
L’Art del Jardí. Un compendi d’elements clau de l’estètica del nou-cents
En el jardí es fàcil trobar-hi tot un compendi d’elements clau de l’estètica del nou-cents, El jardí és concebut com un autèntic exercici d’ordenació de la natura i, a un segon nivell, el jardí permet connectar amb el paisatge genuí de les vores mediterrànies.
L’Art del Jardí en el Noucentisme es convertia ple de ressons schillerians en un lloc d’educació estètica on cadascú podia ser ensenyat per la bellesa del lloc i Nicolau M. Rubió i Tudurí, al costat d’altres deixebles seus Joan Mirambell, Artur Rigol o d’arquitectes com J.M. Pericas ( a La Coromina, al Torelló), Ricard Giralt Casadesús (Figueres i Girona), Antoni Puig Gairalt (el Vendrell), Jeroni Martorell (Sant Joan de les Abadesses), Josep Danés, entre d’altres, foren els veritables creadors d’aquesta bella Art que, en el nostre país, tenia aquella doble dimensió: nacional i civil.

TAULA RODONA 6: PERVIVÈNCIES I LÍMITS DEL NOUCENTISME

Xavier Castanyer
Museu Josep Aragay, Breda
El combat ideològic de Josep Aragay més enllà de 1917. Reivindicar el Noucentisme en temps d’Avantguarda.
Una de les formes de pervivència del Noucentisme –més enllà de 1917 o de 1924– es troba en l’acció moltes vegades solitària, individual, d’alguns dels seus ideòlegs que, nedant a contracorrent, intentaran projectar els fonaments ètics i estètics d’aquell projecte col·lectiu, gairebé, durant tot el segle XX.
Alguns d’aquests intel·lectuals –a banda de la seva producció artística, literària o musical– van utilitzar el “combat ideològic” per intentar aturar, d’alguna manera, totes les amenaces que, al seu criteri, podien representar un intent d’aniquilació del Noucentisme. Els articles i assaigs publicats per Josep Aragay, exemplifiquen clarament aquesta posició. Aquest artista i teoritzador del Noucentisme va combatre l’avantguarda, però també l’academicisme, el romanticisme, l’impressionisme o el postimpressionisme, amb la voluntat que un “art nacional català” –de matriu classicista i mediterraneïsta– arrelés a casa nostra i s’acabés imposant a les influències de la pintura “estrangera” que, a partir de 1917, van començar a dominar el panorama artístic i cultural català.
COMUNICACIONS

Mònica Baró i Teresa Mañà
Facultat de Biblioteconomia i Documentació, Universitat de Barcelona
Els llibres per a infants en el projecte noucentista
La comunicació vol reflexionar sobre l’aportació del Noucentisme en la producció del llibre del llibre de ficció destinat al lector infantil, un públic essencial per a la formació de la comunitat lectora a què aspiraven els intel·lectuals que lideraven el programa institucional de reafirmació de la llengua i la cultura catalanes.
Les creacions i traduccions literàries d’autors emblemàtics com Carles Riba i Josep Carner, les revistes infantils alternatives al Patufet i els projectes d’Editorial Catalana, Muntanyola i Mentora, que després esdevindrà Joventut, són mostres de la qualitat exigida en la producció per als infants.
La comunicació presenta una revisió de quines foren les produccions més representatives per al públic infantil i quina va ser la difusió i recepció en el moment de la seva publicació a través de la crítica especialitzada, les tirades i la presència en les biblioteques públiques. Malgrat la gran qualitat dels productes i seva contribució a la història de la literatura infantil i juvenil, les dades d’edició en l’actualitat posen en qüestió la vigència i la pervivència dins el cànon de lectures infantils i juvenils.

Ester Barón Borràs
Universitat de Barcelona
Sobre els límits ideològics i territorials del Noucentisme: l’escultor Gustau Violet (1873-1952) i les relacions artístiques i culturals amb la Catalunya nord.
La nostra comunicació se centra en l’escultor rossellonès Gustau Violet (1873-1952) i el seu paper en els intercanvis culturals entre la Catalunya del Sud i del Nord. Gran amic de Miquel Utrillo, ambdós van viure plegats el projecte del Maricel i les seves escultures van formar part de la seva col·lecció. La difusió de l’obra de Violet es degué en part a la seva influència com a promotor cultural a través de la revista Forma, el Faianç Català i al seu suport incondicional.
L’acostament a la seva figura com a teòric de l’Art Regional i defensor de l’art popular a la Catalunya Nord, ens permet analitzar les coincidències de veïnatge entre el Rosselló i Catalunya, la participació conjunta en un panorama mediterrani propi i entrar a debat entorn al concepte urbà de civilitat noucentista entre d’altres. Durant la Gran Guerra Violet reaccionarà davant el posicionament germanòfil d’Eugeni d’Ors i participarà de forma compromesa a través de la premsa catalana manifestant el seu ideari.
En definitiva, volem reconstruir el seu pas per Catalunya i mostrar el diàleg tan interessant que va establir amb el Noucentisme català i valorar el lloc que va tenir entre una generació que el va considerar com un dels seus.

Núria Gil, Sílvia Cañellas,
Escola de Restauració i Conservació d’Obres d’Art. Departament d’Ensenyament de la Generalitat.
El vitrall noucentista
Civilitat, mediterraneïtat, internacionalisme, classicisme, característiques que fixen la manera de fer dels artistes noucentistes, són trets que podem trobar en el vitrall del moment? Podem realment parlar d’un vitrall noucentista? La discussió del grup de treball que presenta aquest article ha girat al voltant d’aquestes qüestions i de les que s’estableixen entorn a peces que no casen en les esmentats principis i s’inscriuen o s’acosten a d’altres moviments.
En uns primers anys, els vitralls que podem considerar de tendència noucentista, van ser fets en convivència amb els d’estètica modernista (fins a la segona dècada del segle XX). Després els motius noucentistes van prendre el protagonisme, però mica en mica van conviure amb elements que hauríem de considerar dins d’altres moviments com l’Art Déco. Això es va produir tant per la relació dels dissenyadors amb el taller com per les característiques intrínseques de les obres realitzades.
Així, haurem de considerar emmarcats dins d’aquest moviment una sèrie de vitralls realitzats entre 1906 i 1923. El fenomen es produí tant en el vitrall religiós, com en l’institucional i també en el de molts habitatges particulars.

Rosa Maria Gil Tort
Fundació Rafael Masó, Girona
Ricard Giralt Casadesús (1884-1970) Un noucentista transversal. Arquitectura, Urbanisme i Municipi a la Catalunya del segle XX.
L’objectiu principal d’aquesta comunicació és presentar la transversalitat de la figura de l’arquitecte Ricard Giralt Casadesús i com aquesta pot exemplificar una manera de ser noucentista tot ampliant les bases conceptuals i cronològiques del moviment.
Parlem de transversalitat en el programa social de l’arquitectura. Transversalitat territorial d’un barceloní que esdevé arquitecte municipal de Figueres i de Girona. Del seu repertori, des dels petits xalets noucentistes a El Bruc o Figueres dels primers anys, als blocs del Patronat Municipal de la Vivenda de la Barcelona de postguerra passant per les escoles racionalistes a la Girona de la República. I finalment la transversalitat política treballant per l’arquitectura, el municipi i la ciutadania amb tots els partenaires polítics, des de Puig Pujades a Rafael Masó, que els esdeveniments del segle XX designen pel país. Des d’aquest punt de vista hi intuïm un perfil de tecnòcrata madur per sobre dels avatars de polítics i governants. Giralt es relacionà amb figures com Cebrià de Montoliu, Josep Puig i Cadafalch o el mateix Adolf Florensa, amb qui fa realitat la concepció tant noucentista de pensar la Catalunya-ciutat, com extensió de l’empenta noucentista barcelonina a tots els racons del país.

Gianni Ginesi – Joaquim Rabaseda
ESMUC, Barcelona
L’Orquestra Pau Casals: una institució cultural del Noucentisme.
L’any 1920 l’Orquestra Pau Casals fa el seu primer concert al Palau de la Música Catalana a Barcelona. Fundada per Pau Casals amb la intenció de dotar Catalunya d’una institució musical de referència, va ocupar un lloc principal en la vida cultural del país fins a l’esclat de la Guerra Civil. Ara bé, per a la seva creació i pervivència durant quasi dues dècades, la implicació de la societat civil catalana va ser tan fonamental com l’impuls del seu mestre creador.
La iniciativa de Pau Casals va proporcionar una estructura per a la modernització del país a través el coneixement i la difusió de la música. Igualment, l’entitat va exemplificar bé la civilitat noucentista i les arrels clàssiques de la societat catalana. Les activitats de l’orquestra van moure’s entre l’acceptació incondicionada d’alguns i el desinterés d’altres. Això va condicionar tant el seu reconeixement contemporani com posterior. No sols va ser la principal institució musical catalana durant els anys madurs del Noucetisme, sinò que la mateixa figura de Pau Casals va encarnar molts dels valors polítics i estètics d’aquest moviment.
En aquesta comunicació analitzem els lligams entre l’orquestra i els plantejaments noucentistes, a través del filtratge necessari de la personalitat, idees i accions del violoncelista i director d’orquestra al llarg d’aquesta etapa.

Elena Llorens Pujol
Departament d’Art Modern i Contemporani, MNAC
Noucentisme i avantguarda, o de quan els extrems no es toquen
Aquesta comunicació es proposa sospesar, de forma necessàriament parcial, el paper que va jugar el noucentisme en la definició i la implantació de l’avantguardisme a Catalunya en las primeres dècades del segle xx, bo i fixant-se en la recepció que van merèixer aquí les obres de l’anomenat “art primitiu”, unes obres sense les quals es fa difícil entendre la història de les “primeres avantguardes” atesa la transcendental influència que van exercir sobre elles. Fins a quin punt és incompatible el substrat mediterrani abonat des de les files noucentistes amb la sàvia nova que procedeix de terres i pobles menys “lluminosos”? Com encaixen les disrupcions primitivistes en una Catalunya en què el futur passa per la idealització del passat? Aquestes i altres qüestions haurien de contribuir a actualitzar el discurs historiogràfic fins avui vigent a l’entorn del fenomen de l’art modern a Catalunya –i de l’avantguardisme en particular– a l’efecte de comprovar la viabilitat d’un model que en termes generals mimetitza les principals categories historiogràfiques amb què s’ha narrat l’art modern internacional.

Josep Lluís Martín i Berbois
L’Exposició d’Art Nou Català a Sabadell al 1915: el Noucentisme artístic a Sabadell
L’1 d’agost de 1915 el Noucentisme va arribar a Sabadell amb el seu màxim esplendor amb l’exposició d’Arts Nou Català al local del Centre Català. L’acte va ser inaugurat pel batlle de la ciutat, el president de la comissió organitzadora i presentat per Eugeni d’Ors. A més a més, també es dugueren a terme un seguit de conferències realitzades per personalitats tant notables com Eugeni d’Ors, Martí Casanovas, Feliu Elias, Joaquim Torres-García i Josep Aragay.
En aquest esdeveniment van participar alguns dels artistes més rellevants del panorama artístic del moment. Tanmateix, alguns d’ells provenien del grup Les Arts i dels Artistes que es reunien al Faianç Català de Barcelona al voltant de Francesc Pujols i Santiago Segura.
Alguns artistes locals, que representaven al modernisme, van interpretar l’Exposició com una invasió d’artistes forans i d’un nou corrent artístic, això va comportar que s’organitzés al mateix dia una contra-exposició per part de l’Acadèmia de Belles Arts al local de la Lliga Regionlista.
Després de l’exposició, Folguera va realitzar dotze articles al Diari de Sabadell amb el nom d’“Acotacions. L’Art Nou”, per tal d’explicar el per què havia dut a terme aquest esdeveniment i, sobretot, arribar a una certa pau amb els seus amics artistes sabadellencs.

Roser Masip Boladeras
Facultat de Belles Arts, Universitat de Barcelona
Francesc d’ Assís Galí i els ensenyaments artístics en el Noucentisme
La nostra comunicació es planteja com a objectiu presentar les institucions punteres en ensenyances artístiques pertanyents a les primeres dècades del segle XX, vinculades al pedagog i artista Francesc d’ Assís Galí i Fabra.
És amb la voluntat de participar en la construcció cultural del país pròpia del Noucentisme, que Francesc Galí s’endinsarà en tasques d’ensenyament artístic. El 1906, crea la seva Escola d’Art, important focus d’irradiació noucentista. La pedagogia impartida, constituirà l’alternativa pedagògica més avançada del moment. S’hi formaren personatges de la talla de Joan Miró entre d’altres. Malgrat el prestigi obtingut desapareixeria el 1913, donat que Galí s’embrancaria amb d’altres afers pedagògics.
L’any 1914 la Diputació de Barcelona aprova el Projecte de l’Escola Superior dels Bells Oficis aprovat el 1914. L’Escola obria les seves portes el curs 1915-16. Galí en serà director i professor de l’assignatura de Dibuix i Color. Paral.lelament, el curs 1918-19, neix l’Escola Tècnica d’Oficis d’Art, que també dirigirà.
En la primavera de 1924 es desencadenaren una sèrie de fets puntuals que acaben amb la destitució del professorat de les dues Escoles i, posteriorment amb el seu tancament.

Sebastià Sánchez Sauleda
Una nova lectura arquitectònica del Palau Maricel: entre el Noucentisme i l’eclecticisme
L’any 1909 l’industrial i col·leccionista nord-americà Charles Deering (1852-1927) arribà a Sitges i adquirí l’antic hospital de sant Joan Baptista, que llavors estava en franca decadència, per instal·lar-hi la seva residència d’estiu. Les obres d’adequació li foren encarregades a Miquel Utrillo (1862-1934), enginyer, pintor, crític d’art i agitador cultural, qui modernitzà el vell recinte medieval per convertir-lo en un lloc confortable.
La passió col·leccionista de Deering propicià que la superfície disponible quedés petita i fos necessari projectar un edifici de nova planta que pogués albergar totes les obres que havien anat adquirint. Fou llavors, entre 1911 i 1912, quan Utrillo gaudí d’una total llibertat per desenvolupar els seus coneixements artístics i arquitectònics, a fi de crear un complex a mig camí entre una residència i un museu que seria batejat amb el nom de Maricel.
En aquesta comunicació abordarem la gènesi del projecte, els models que inspiraren la seva fisonomia i les diverses fases constructives. A més, intentarem aclarir si cal catalogar el Palau Maricel com un edifici Noucentista, Modernista o bé ens trobem davant d’una mostra d’eclecticisme, que acabaria proporcionant al seus creadors un luxós receptacle (síntesi perfecta entre el passat i el present artístic) on custodiar els nombrosos tresors acumulats.

Toni Sangrà Boladeres
Contextualització formal de l’estètica del Noucentisme. Variants estètiques, recursos gràfics i visuals a partir del pintor sitgetà Agustí Ferrer Pino.
El Noucentisme artístic és el resultat de la confluència de diferents manifestacions estètiques. El contacte entre aquestes enriqueix la configuració formal de totes elles, aportant expressions que convergeixen en el Noucentisme en una varietat d’estils plurals i transversals avesats als nous temps. El Simbolisme, el Decorativisme, el Decadentisme, l’Art Déco, les Avantguardes o el propi Modernisme estan presents cronològicament, amb més o menys intensitat durant el Noucentisme. Així, tot i els paràmetres clars que defineixen ideològicament el Noucentisme, interpretem igual que altres autors que cal entendre’l des de la pluralitat estètica, i no desvincular-lo de les tendències existents durant aquells anys a Catalunya i Europa. En aquest sentit, poder entendre el Noucentisme des d’una perspectiva adjacent i integradora de diversos posicionaments estètics, ens serveix per revelar que precisament els axiomes estètics i formals sovint es mostren difusos en determinats artistes catalans d’aquesta època.
En aquesta comunicació s’explorarà com, en l’obra artística, i especialment en l’obra gràfica sobre paper (dibuix) del pintor de Sitges Agustí Ferrer Pino (1884-1960) s’evidencien els preceptes anunciats anteriorment. Així, a partir de la catalogació, estudi i anàlisi de l’obra pràcticament inèdita d’aquest pintor, es pot mostrar des de la vessant formal del pla pictòric i gràfic que el Noucentisme no és uniforme ni influeix de la mateixa manera als artistes de l’època.

Divendres, 28 de novembre 2014

 

Matí: Institut d’Estudis Catalans (Carme, 47, Barcelona)

 

8.30 h. Acreditacions

 

9.30 h. Obertura, a càrrec de l’Excm. Sr. Salvador Esteve, President de la Diputació de Barcelona, Joandomènec Ros, President de l’Institut d’Estudis Catalans, i Vinyet Panyella, directora del Simposi. Amb la presència de l’Il·lm. Sr. Joan Carles Garcia Cañizares, diputat delegat de Cultura de la Diputació de Barcelona.

 

10h. Sessió 1. El Noucentisme. Nominalisme i ideologia
 
Ponència: «El Noucentisme: de la Nació a l’Estat», Dr. Joan Ramon Resina (Stanford University, USA)
Moderadora: Vinyet Panyella (Consorci del Patrimoni de Sitges)
Taula rodona: Dr. Edgard Illas (Indiana University), Dr. Josep Murgades (Universitat de Barcelona), Dr. August Rafanell (Universitat de Girona)
Relator: Dr. Josep Lluís Martín Berbois
 

12 h. Sessió 2. El pensament cultural europeu durant el Noucentisme
 
Ponència, Dr. Xavier Pla (Universitat de Girona)
Moderadora: Dra. M. Lluïsa Faxedas (Universitat de Girona)
Taula rodona: Jordi Amat, Joan Safont i Plumed, Dra. Mariona Seguranyes
Relator: Dr. Josep Martin-Berbois

 

Tarda: Museu Nacional d’Art de Catalunya (Montjuïc, Barcelona)

 

16 h. Sessió 3. La Institucionalització cultural de Catalunya
 
Ponència: «La institucionalització cultural del Noucentisme. Elements per a un debat», Dr. Jordi Casassas (Universitat Autònoma de Barcelona)
Moderadora: Dra. Mercè Vidal (Universitat de Barcelona)
Taula rodona: Dra. Raquel Lacuesta, Dr. Joaquim M. Puigvert (Universitat de Girona), Jordi Serra
Relator: Dra. Alícia Suàrez (UB)

 

18 h. Visita guiada a la col·lecció permanent: Noucentisme.

 

 

Dissabte, 29 de novembre 2014

 

Palau de Maricel, Sitges

 

10 h. Sessió 4. Visions del territori. De la Catalunya-ciutat a les Segones Ciutats
 
Ponència: «Civilitzar, arranjar, esclavitzar: les belles ciutats noucentistes de Rafael Masó», Dr. Jordi Falgàs (Fundació Rafael Masó)
Moderador: Dr. Robert Davidson (University of Toronto)
Taula rodona: Dr. Josep Lluís Martín Berbois; Dra. Montserrat Corretger (Universitat Rovira i Virgili), Dra. Mireia Freixa (Universitat de Barcelona)
Relator: Marc Comadran

 

12 h. Sessió 5. Les idees i corrents estètics i la seva concreció en llenguatges artístics. Actituds i coexistències (arts, literatura, música)
 
Ponència: «Noucentisme 2.0: ‘palpitacions del temps’», Dr. Enric Bou (Università Ca’Foscari Venezia)
Moderador: Dr. Francesc Fontbona
Taula Rodona: Dra. Teresa Camps (Universitat Autònoma de Barcelona), Dr. Jordi Malé (Universitat de Lleida), Dra. Mercè Vidal (UB)
Relator: Jordi Medina

 

16 h. Sessió 6. Pervivències i límits del Noucentisme
 
Ponència: «Hyppolite Taine. Límits i fonaments del Noucentisme», Dr. Albert Mercadé (Universitat Pompeu Fabra)
Moderador: Dr. Enric Ucelay (Universitat Pompeu Fabra)
Taula rodona: Dr. Xavier Castanyer (Museu Municipal Josep Aragay), Ignasi Domènech (Consorci del Patrimoni de Sitges)
Relator: Jordi Medina

 

18 h. Presentació del projecte Mapa d’arquitectura i elements urbans noucentistes
 
Dra. Raquel Lacuesta, Vinyet Panyella, Dr. Joaquim M. Puigvert, Dra. Mercè Vidal, Xavier Gonzàlez Toran, Gabriela Urizar Olate.
 
Cloenda de la jornada a càrrec de l’H. Sr. Santi Vila, conseller de Territori i Sostenibilitat
 

 

Diumenge, 30 de novembre 2014

 

Palau de Maricel, Sitges

 

9-13:30 h. Presentació de comunicacions
 

Mònica Baró, Teresa Mañà

Els llibres per a infants en el projecte noucentista.

 

Ester Baron Borràs
Sobre els límits ideològics i territorials del Noucentisme: l’escultor Gustau Violet (1873-1952) i les relacions artístiques i culturals del Noucentisme amb Catalunya Nord).

 

Marc Comadran Orpi
La “Petita Europa” en construcció: Sabadell entre les ‘segones ciutats’ del Noucentisme.

 

Rosa Gil
Ricard Giralt, arquitecte.

 

Núria Gil, Sílvia Cañellas, May Domínguez
El vitrall noucentista.

 

Gianni Ginesi, Joaquim Rabasseda
L’Orquestra Pau Casals: una institució cultural del Noucentisme.

 

Elena Llorens Pujol
Noucentisme i avantguarda, o de quan els extrems no es toquen.

 

Roser Masip i Boladeras
Francesc d’Assís Galí i els ensenyaments artístics en el Noucentisme.

 

Andreu Pujol
Arquitectura escolar noucentista

 

Isidre Roset i Juan
Una altra visió del Noucentisme: l’antinoucentisme i la Generació de 1917.

 

Sebastià Sànchez Sauleda
Una nova lectura arquitectònica del Palau de Maricel: entre el Noucentisme i l’eclecticisme.

 

Toni Sangrà
Contextualització formal de l’estètica del Noucentisme. Variants estètiques, recursos gràfics i visuals a partir del pintor Agustí Ferrer Pino.

 

13.30. Presentació del II Simposi Internacional sobre el Noucentisme 2016, a cura de Jordi Falgàs (Fundació Rafael Masó).

 
Cloenda del I Simposi Internacional sobre el Noucentisme, a càrrec de l’H. Sr. Ferran Mascarell, Conseller de Cultura de la Generalitat. Amb la presència de Mireia Rossell, regidora de Cultura de l’Ajuntament de Sitges.

 

17-19 h. Presentació de publicacions sobre el Noucentisme. Acte obert al públic
 

  • Xavier Castanyer, Josep Aragay, artista i teòric del Noucentisme (2013)
  • Xavier Castanyer, El diari de viatge a Itàlia del pintor Josep Aragay (1916-1917) (2013)
  • Montserrat Comas, Joan Solé, Imma Socias. Les exposicions d’art del Penedès, 2 v. (2013)
  • Jordi Falgàs, ed. Atenea 1913. El temple del Noucentisme (2913)
  • Jordi Falgàs, ed. Masó: arquitectura pública durant la Mancomunitat (2014)
  • Fèlix Fanés, Joan B. Minguet, eds. Barcelona zona neutral 1914-1918 (2014)
  • Prat de la Riba i la Mancomunitat de Catalunya (2014)
  • Txema Romero, Joan B. Minguet, Els altres noucentistes (2014).
  • Mariona Seguranyes, ed. Francesc Vayreda. De l’Impressionisme al Noucentisme a Catalunya (2013)
  • Mercè Vidal, Joaquim Folch i Torres. Llibre de viatge 1913-1914 (2013)
  • Mercè Vidal, Prat de la Riba i les Arts. Recull epistolar (2014)

 

Descarrega’t el programa

 

 
Seus del Simposi
  
Palau de Maricel.
 

Carrer Fonollar, s/núm. Sitges

 

Localització

 

Institut d’Estudis Catalans.

 
Carrer del Carme, 47. Barcelona

 

Localització

 

Museu Nacional d’Art de Catalunya.

 
Palau Nacional. Parc de Montjuïc. Barcelona

 

Localització

COMUNICACIONS

Mònica Baró i Teresa Mañà
Facultat de Biblioteconomia i Documentació, Universitat de Barcelona
Els llibres per a infants en el projecte noucentista
La comunicació vol reflexionar sobre l’aportació del Noucentisme en la producció del llibre del llibre de ficció destinat al lector infantil, un públic essencial per a la formació de la comunitat lectora a què aspiraven els intel·lectuals que lideraven el programa institucional de reafirmació de la llengua i la cultura catalanes.
Les creacions i traduccions literàries d’autors emblemàtics com Carles Riba i Josep Carner, les revistes infantils alternatives al Patufet i els projectes d’Editorial Catalana, Muntanyola i Mentora, que després esdevindrà Joventut, són mostres de la qualitat exigida en la producció per als infants.
La comunicació presenta una revisió de quines foren les produccions més representatives per al públic infantil i quina va ser la difusió i recepció en el moment de la seva publicació a través de la crítica especialitzada, les tirades i la presència en les biblioteques públiques. Malgrat la gran qualitat dels productes i seva contribució a la història de la literatura infantil i juvenil, les dades d’edició en l’actualitat posen en qüestió la vigència i la pervivència dins el cànon de lectures infantils i juvenils.

Ester Barón Borràs
Universitat de Barcelona
Sobre els límits ideològics i territorials del Noucentisme: l’escultor Gustau Violet (1873-1952) i les relacions artístiques i culturals amb la Catalunya nord.
La nostra comunicació se centra en l’escultor rossellonès Gustau Violet (1873-1952) i el seu paper en els intercanvis culturals entre la Catalunya del Sud i del Nord. Gran amic de Miquel Utrillo, ambdós van viure plegats el projecte del Maricel i les seves escultures van formar part de la seva col·lecció. La difusió de l’obra de Violet es degué en part a la seva influència com a promotor cultural a través de la revista Forma, el Faianç Català i al seu suport incondicional.
L’acostament a la seva figura com a teòric de l’Art Regional i defensor de l’art popular a la Catalunya Nord, ens permet analitzar les coincidències de veïnatge entre el Rosselló i Catalunya, la participació conjunta en un panorama mediterrani propi i entrar a debat entorn al concepte urbà de civilitat noucentista entre d’altres. Durant la Gran Guerra Violet reaccionarà davant el posicionament germanòfil d’Eugeni d’Ors i participarà de forma compromesa a través de la premsa catalana manifestant el seu ideari.
En definitiva, volem reconstruir el seu pas per Catalunya i mostrar el diàleg tan interessant que va establir amb el Noucentisme català i valorar el lloc que va tenir entre una generació que el va considerar com un dels seus.

Núria Gil, Sílvia Cañellas,
Escola de Restauració i Conservació d’Obres d’Art. Departament d’Ensenyament de la Generalitat.
El vitrall noucentista
Civilitat, mediterraneïtat, internacionalisme, classicisme, característiques que fixen la manera de fer dels artistes noucentistes, són trets que podem trobar en el vitrall del moment? Podem realment parlar d’un vitrall noucentista? La discussió del grup de treball que presenta aquest article ha girat al voltant d’aquestes qüestions i de les que s’estableixen entorn a peces que no casen en les esmentats principis i s’inscriuen o s’acosten a d’altres moviments.
En uns primers anys, els vitralls que podem considerar de tendència noucentista, van ser fets en convivència amb els d’estètica modernista (fins a la segona dècada del segle XX). Després els motius noucentistes van prendre el protagonisme, però mica en mica van conviure amb elements que hauríem de considerar dins d’altres moviments com l’Art Déco. Això es va produir tant per la relació dels dissenyadors amb el taller com per les característiques intrínseques de les obres realitzades.
Així, haurem de considerar emmarcats dins d’aquest moviment una sèrie de vitralls realitzats entre 1906 i 1923. El fenomen es produí tant en el vitrall religiós, com en l’institucional i també en el de molts habitatges particulars.

Rosa Maria Gil Tort
Fundació Rafael Masó, Girona
Ricard Giralt Casadesús (1884-1970) Un noucentista transversal. Arquitectura, Urbanisme i Municipi a la Catalunya del segle XX.
L’objectiu principal d’aquesta comunicació és presentar la transversalitat de la figura de l’arquitecte Ricard Giralt Casadesús i com aquesta pot exemplificar una manera de ser noucentista tot ampliant les bases conceptuals i cronològiques del moviment.
Parlem de transversalitat en el programa social de l’arquitectura. Transversalitat territorial d’un barceloní que esdevé arquitecte municipal de Figueres i de Girona. Del seu repertori, des dels petits xalets noucentistes a El Bruc o Figueres dels primers anys, als blocs del Patronat Municipal de la Vivenda de la Barcelona de postguerra passant per les escoles racionalistes a la Girona de la República. I finalment la transversalitat política treballant per l’arquitectura, el municipi i la ciutadania amb tots els partenaires polítics, des de Puig Pujades a Rafael Masó, que els esdeveniments del segle XX designen pel país. Des d’aquest punt de vista hi intuïm un perfil de tecnòcrata madur per sobre dels avatars de polítics i governants. Giralt es relacionà amb figures com Cebrià de Montoliu, Josep Puig i Cadafalch o el mateix Adolf Florensa, amb qui fa realitat la concepció tant noucentista de pensar la Catalunya-ciutat, com extensió de l’empenta noucentista barcelonina a tots els racons del país.

Gianni Ginesi – Joaquim Rabaseda
ESMUC, Barcelona
L’Orquestra Pau Casals: una institució cultural del Noucentisme.
L’any 1920 l’Orquestra Pau Casals fa el seu primer concert al Palau de la Música Catalana a Barcelona. Fundada per Pau Casals amb la intenció de dotar Catalunya d’una institució musical de referència, va ocupar un lloc principal en la vida cultural del país fins a l’esclat de la Guerra Civil. Ara bé, per a la seva creació i pervivència durant quasi dues dècades, la implicació de la societat civil catalana va ser tan fonamental com l’impuls del seu mestre creador.
La iniciativa de Pau Casals va proporcionar una estructura per a la modernització del país a través el coneixement i la difusió de la música. Igualment, l’entitat va exemplificar bé la civilitat noucentista i les arrels clàssiques de la societat catalana. Les activitats de l’orquestra van moure’s entre l’acceptació incondicionada d’alguns i el desinterés d’altres. Això va condicionar tant el seu reconeixement contemporani com posterior. No sols va ser la principal institució musical catalana durant els anys madurs del Noucetisme, sinò que la mateixa figura de Pau Casals va encarnar molts dels valors polítics i estètics d’aquest moviment.
En aquesta comunicació analitzem els lligams entre l’orquestra i els plantejaments noucentistes, a través del filtratge necessari de la personalitat, idees i accions del violoncelista i director d’orquestra al llarg d’aquesta etapa.

Elena Llorens Pujol
Departament d’Art Modern i Contemporani, MNAC
Noucentisme i avantguarda, o de quan els extrems no es toquen
Aquesta comunicació es proposa sospesar, de forma necessàriament parcial, el paper que va jugar el noucentisme en la definició i la implantació de l’avantguardisme a Catalunya en las primeres dècades del segle xx, bo i fixant-se en la recepció que van merèixer aquí les obres de l’anomenat “art primitiu”, unes obres sense les quals es fa difícil entendre la història de les “primeres avantguardes” atesa la transcendental influència que van exercir sobre elles. Fins a quin punt és incompatible el substrat mediterrani abonat des de les files noucentistes amb la sàvia nova que procedeix de terres i pobles menys “lluminosos”? Com encaixen les disrupcions primitivistes en una Catalunya en què el futur passa per la idealització del passat? Aquestes i altres qüestions haurien de contribuir a actualitzar el discurs historiogràfic fins avui vigent a l’entorn del fenomen de l’art modern a Catalunya –i de l’avantguardisme en particular– a l’efecte de comprovar la viabilitat d’un model que en termes generals mimetitza les principals categories historiogràfiques amb què s’ha narrat l’art modern internacional.

Josep Lluís Martín i Berbois
L’Exposició d’Art Nou Català a Sabadell al 1915: el Noucentisme artístic a Sabadell
L’1 d’agost de 1915 el Noucentisme va arribar a Sabadell amb el seu màxim esplendor amb l’exposició d’Arts Nou Català al local del Centre Català. L’acte va ser inaugurat pel batlle de la ciutat, el president de la comissió organitzadora i presentat per Eugeni d’Ors. A més a més, també es dugueren a terme un seguit de conferències realitzades per personalitats tant notables com Eugeni d’Ors, Martí Casanovas, Feliu Elias, Joaquim Torres-García i Josep Aragay.
En aquest esdeveniment van participar alguns dels artistes més rellevants del panorama artístic del moment. Tanmateix, alguns d’ells provenien del grup Les Arts i dels Artistes que es reunien al Faianç Català de Barcelona al voltant de Francesc Pujols i Santiago Segura.
Alguns artistes locals, que representaven al modernisme, van interpretar l’Exposició com una invasió d’artistes forans i d’un nou corrent artístic, això va comportar que s’organitzés al mateix dia una contra-exposició per part de l’Acadèmia de Belles Arts al local de la Lliga Regionlista.
Després de l’exposició, Folguera va realitzar dotze articles al Diari de Sabadell amb el nom d’“Acotacions. L’Art Nou”, per tal d’explicar el per què havia dut a terme aquest esdeveniment i, sobretot, arribar a una certa pau amb els seus amics artistes sabadellencs.

Roser Masip Boladeras
Facultat de Belles Arts, Universitat de Barcelona
Francesc d’ Assís Galí i els ensenyaments artístics en el Noucentisme
La nostra comunicació es planteja com a objectiu presentar les institucions punteres en ensenyances artístiques pertanyents a les primeres dècades del segle XX, vinculades al pedagog i artista Francesc d’ Assís Galí i Fabra.
És amb la voluntat de participar en la construcció cultural del país pròpia del Noucentisme, que Francesc Galí s’endinsarà en tasques d’ensenyament artístic. El 1906, crea la seva Escola d’Art, important focus d’irradiació noucentista. La pedagogia impartida, constituirà l’alternativa pedagògica més avançada del moment. S’hi formaren personatges de la talla de Joan Miró entre d’altres. Malgrat el prestigi obtingut desapareixeria el 1913, donat que Galí s’embrancaria amb d’altres afers pedagògics.
L’any 1914 la Diputació de Barcelona aprova el Projecte de l’Escola Superior dels Bells Oficis aprovat el 1914. L’Escola obria les seves portes el curs 1915-16. Galí en serà director i professor de l’assignatura de Dibuix i Color. Paral.lelament, el curs 1918-19, neix l’Escola Tècnica d’Oficis d’Art, que també dirigirà.
En la primavera de 1924 es desencadenaren una sèrie de fets puntuals que acaben amb la destitució del professorat de les dues Escoles i, posteriorment amb el seu tancament.

Sebastià Sánchez Sauleda
Una nova lectura arquitectònica del Palau Maricel: entre el Noucentisme i l’eclecticisme
L’any 1909 l’industrial i col·leccionista nord-americà Charles Deering (1852-1927) arribà a Sitges i adquirí l’antic hospital de sant Joan Baptista, que llavors estava en franca decadència, per instal·lar-hi la seva residència d’estiu. Les obres d’adequació li foren encarregades a Miquel Utrillo (1862-1934), enginyer, pintor, crític d’art i agitador cultural, qui modernitzà el vell recinte medieval per convertir-lo en un lloc confortable.
La passió col·leccionista de Deering propicià que la superfície disponible quedés petita i fos necessari projectar un edifici de nova planta que pogués albergar totes les obres que havien anat adquirint. Fou llavors, entre 1911 i 1912, quan Utrillo gaudí d’una total llibertat per desenvolupar els seus coneixements artístics i arquitectònics, a fi de crear un complex a mig camí entre una residència i un museu que seria batejat amb el nom de Maricel.
En aquesta comunicació abordarem la gènesi del projecte, els models que inspiraren la seva fisonomia i les diverses fases constructives. A més, intentarem aclarir si cal catalogar el Palau Maricel com un edifici Noucentista, Modernista o bé ens trobem davant d’una mostra d’eclecticisme, que acabaria proporcionant al seus creadors un luxós receptacle (síntesi perfecta entre el passat i el present artístic) on custodiar els nombrosos tresors acumulats.

Toni Sangrà Boladeres
Contextualització formal de l’estètica del Noucentisme. Variants estètiques, recursos gràfics i visuals a partir del pintor sitgetà Agustí Ferrer Pino.
El Noucentisme artístic és el resultat de la confluència de diferents manifestacions estètiques. El contacte entre aquestes enriqueix la configuració formal de totes elles, aportant expressions que convergeixen en el Noucentisme en una varietat d’estils plurals i transversals avesats als nous temps. El Simbolisme, el Decorativisme, el Decadentisme, l’Art Déco, les Avantguardes o el propi Modernisme estan presents cronològicament, amb més o menys intensitat durant el Noucentisme. Així, tot i els paràmetres clars que defineixen ideològicament el Noucentisme, interpretem igual que altres autors que cal entendre’l des de la pluralitat estètica, i no desvincular-lo de les tendències existents durant aquells anys a Catalunya i Europa. En aquest sentit, poder entendre el Noucentisme des d’una perspectiva adjacent i integradora de diversos posicionaments estètics, ens serveix per revelar que precisament els axiomes estètics i formals sovint es mostren difusos en determinats artistes catalans d’aquesta època.
En aquesta comunicació s’explorarà com, en l’obra artística, i especialment en l’obra gràfica sobre paper (dibuix) del pintor de Sitges Agustí Ferrer Pino (1884-1960) s’evidencien els preceptes anunciats anteriorment. Així, a partir de la catalogació, estudi i anàlisi de l’obra pràcticament inèdita d’aquest pintor, es pot mostrar des de la vessant formal del pla pictòric i gràfic que el Noucentisme no és uniforme ni influeix de la mateixa manera als artistes de l’època.

Divendres, 28 de novembre 2014

 

Matí: Institut d’Estudis Catalans (Carme, 47, Barcelona)

 

8.30 h. Acreditacions

 

9.30 h. Obertura, a càrrec de l’Excm. Sr. Salvador Esteve, President de la Diputació de Barcelona, Joandomènec Ros, President de l’Institut d’Estudis Catalans, i Vinyet Panyella, directora del Simposi. Amb la presència de l’Il·lm. Sr. Joan Carles Garcia Cañizares, diputat delegat de Cultura de la Diputació de Barcelona.

 

10h. Sessió 1. El Noucentisme. Nominalisme i ideologia
 
Ponència: «El Noucentisme: de la Nació a l’Estat», Dr. Joan Ramon Resina (Stanford University, USA)
Moderadora: Vinyet Panyella (Consorci del Patrimoni de Sitges)
Taula rodona: Dr. Edgard Illas (Indiana University), Dr. Josep Murgades (Universitat de Barcelona), Dr. August Rafanell (Universitat de Girona)
Relator: Dr. Josep Lluís Martín Berbois
 

12 h. Sessió 2. El pensament cultural europeu durant el Noucentisme
 
Ponència, Dr. Xavier Pla (Universitat de Girona)
Moderadora: Dra. M. Lluïsa Faxedas (Universitat de Girona)
Taula rodona: Jordi Amat, Joan Safont i Plumed, Dra. Mariona Seguranyes
Relator: Dr. Josep Martin-Berbois

 

Tarda: Museu Nacional d’Art de Catalunya (Montjuïc, Barcelona)

 

16 h. Sessió 3. La Institucionalització cultural de Catalunya
 
Ponència: «La institucionalització cultural del Noucentisme. Elements per a un debat», Dr. Jordi Casassas (Universitat Autònoma de Barcelona)
Moderadora: Dra. Mercè Vidal (Universitat de Barcelona)
Taula rodona: Dra. Raquel Lacuesta, Dr. Joaquim M. Puigvert (Universitat de Girona), Jordi Serra
Relator: Dra. Alícia Suàrez (UB)

 

18 h. Visita guiada a la col·lecció permanent: Noucentisme.

 

 

Dissabte, 29 de novembre 2014

 

Palau de Maricel, Sitges

 

10 h. Sessió 4. Visions del territori. De la Catalunya-ciutat a les Segones Ciutats
 
Ponència: «Civilitzar, arranjar, esclavitzar: les belles ciutats noucentistes de Rafael Masó», Dr. Jordi Falgàs (Fundació Rafael Masó)
Moderador: Dr. Robert Davidson (University of Toronto)
Taula rodona: Dr. Josep Lluís Martín Berbois; Dra. Montserrat Corretger (Universitat Rovira i Virgili), Dra. Mireia Freixa (Universitat de Barcelona)
Relator: Marc Comadran

 

12 h. Sessió 5. Les idees i corrents estètics i la seva concreció en llenguatges artístics. Actituds i coexistències (arts, literatura, música)
 
Ponència: «Noucentisme 2.0: ‘palpitacions del temps’», Dr. Enric Bou (Università Ca’Foscari Venezia)
Moderador: Dr. Francesc Fontbona
Taula Rodona: Dra. Teresa Camps (Universitat Autònoma de Barcelona), Dr. Jordi Malé (Universitat de Lleida), Dra. Mercè Vidal (UB)
Relator: Jordi Medina

 

16 h. Sessió 6. Pervivències i límits del Noucentisme
 
Ponència: «Hyppolite Taine. Límits i fonaments del Noucentisme», Dr. Albert Mercadé (Universitat Pompeu Fabra)
Moderador: Dr. Enric Ucelay (Universitat Pompeu Fabra)
Taula rodona: Dr. Xavier Castanyer (Museu Municipal Josep Aragay), Ignasi Domènech (Consorci del Patrimoni de Sitges)
Relator: Jordi Medina

 

18 h. Presentació del projecte Mapa d’arquitectura i elements urbans noucentistes
 
Dra. Raquel Lacuesta, Vinyet Panyella, Dr. Joaquim M. Puigvert, Dra. Mercè Vidal, Xavier Gonzàlez Toran, Gabriela Urizar Olate.
 
Cloenda de la jornada a càrrec de l’H. Sr. Santi Vila, conseller de Territori i Sostenibilitat
 

 

Diumenge, 30 de novembre 2014

 

Palau de Maricel, Sitges

 

9-13:30 h. Presentació de comunicacions
 

Mònica Baró, Teresa Mañà

Els llibres per a infants en el projecte noucentista.

 

Ester Baron Borràs
Sobre els límits ideològics i territorials del Noucentisme: l’escultor Gustau Violet (1873-1952) i les relacions artístiques i culturals del Noucentisme amb Catalunya Nord).

 

Marc Comadran Orpi
La “Petita Europa” en construcció: Sabadell entre les ‘segones ciutats’ del Noucentisme.

 

Rosa Gil
Ricard Giralt, arquitecte.

 

Núria Gil, Sílvia Cañellas, May Domínguez
El vitrall noucentista.

 

Gianni Ginesi, Joaquim Rabasseda
L’Orquestra Pau Casals: una institució cultural del Noucentisme.

 

Elena Llorens Pujol
Noucentisme i avantguarda, o de quan els extrems no es toquen.

 

Roser Masip i Boladeras
Francesc d’Assís Galí i els ensenyaments artístics en el Noucentisme.

 

Andreu Pujol
Arquitectura escolar noucentista

 

Isidre Roset i Juan
Una altra visió del Noucentisme: l’antinoucentisme i la Generació de 1917.

 

Sebastià Sànchez Sauleda
Una nova lectura arquitectònica del Palau de Maricel: entre el Noucentisme i l’eclecticisme.

 

Toni Sangrà
Contextualització formal de l’estètica del Noucentisme. Variants estètiques, recursos gràfics i visuals a partir del pintor Agustí Ferrer Pino.

 

13.30. Presentació del II Simposi Internacional sobre el Noucentisme 2016, a cura de Jordi Falgàs (Fundació Rafael Masó).

 
Cloenda del I Simposi Internacional sobre el Noucentisme, a càrrec de l’H. Sr. Ferran Mascarell, Conseller de Cultura de la Generalitat. Amb la presència de Mireia Rossell, regidora de Cultura de l’Ajuntament de Sitges.

 

17-19 h. Presentació de publicacions sobre el Noucentisme. Acte obert al públic
 

  • Xavier Castanyer, Josep Aragay, artista i teòric del Noucentisme (2013)
  • Xavier Castanyer, El diari de viatge a Itàlia del pintor Josep Aragay (1916-1917) (2013)
  • Montserrat Comas, Joan Solé, Imma Socias. Les exposicions d’art del Penedès, 2 v. (2013)
  • Jordi Falgàs, ed. Atenea 1913. El temple del Noucentisme (2913)
  • Jordi Falgàs, ed. Masó: arquitectura pública durant la Mancomunitat (2014)
  • Fèlix Fanés, Joan B. Minguet, eds. Barcelona zona neutral 1914-1918 (2014)
  • Prat de la Riba i la Mancomunitat de Catalunya (2014)
  • Txema Romero, Joan B. Minguet, Els altres noucentistes (2014).
  • Mariona Seguranyes, ed. Francesc Vayreda. De l’Impressionisme al Noucentisme a Catalunya (2013)
  • Mercè Vidal, Joaquim Folch i Torres. Llibre de viatge 1913-1914 (2013)
  • Mercè Vidal, Prat de la Riba i les Arts. Recull epistolar (2014)

 

Descarrega’t el programa

 

 
Seus del Simposi
  
Palau de Maricel.
 

Carrer Fonollar, s/núm. Sitges

 

Localització

 

Institut d’Estudis Catalans.

 
Carrer del Carme, 47. Barcelona

 

Localització

 

Museu Nacional d’Art de Catalunya.

 
Palau Nacional. Parc de Montjuïc. Barcelona

 

Localització

Universitat de Girona
Confessions burgeses i esperit europeu al llindar de la Gran Guerra
En la mesura que el Noucentisme va ser a Catalunya, per definició, un moviment culturalista, una proposta de confecció d’una «ciutat ideal» dominada pels valors de l’educació, l’esclat de la primera Guerra Mundial va fer trontollar les seves pròpies bases teòriques, va dificultar la cohesió dels grups ideològics que impulsaven el seu programa i, en certa mesura, va accelerar la seva pròpia descomposició, pocs anys després del desenllaç bèl·lic. El relat d’una Catalunya idealitzada, reconstruïda a partir del llegat clàssic, fonamentada en els valors de la raó, el diàleg, l’harmonia i la pau, consolidada amb institucions cabdals per a la Catalunya contemporània com l’Institut d’Estudis Catalans (1907), la Biblioteca de Catalunya (1914) o l’Escola Superior de Bibliotecàries (1915), teoritzada en assajos polítics com La nacionalitat catalana (1906) d’Enric Prat de la Riba o poetitzada en llibres tan sublims com Els fruits saborosos (1906) de Josep Carner o La muntanya d’ametistes (1908) de Guerau de Liost, va quedar definitivament desestabilitzat davant de la crua presència de la realitat de la guerra, dels conflictes socials, de les lluites fraticides i dels enfrontaments personals.

Jordi Casassas Ymbert
Universitat de Barcelona
La institucionalització cultural del noucentisme. Elements per a un debat
Partint de la visió de l’ historiador generalista la ponència pretén presentar, en una primera part, elements per al debat que busquin entendre la institucionalització cultural del noucentisme per relació a la valoració global del moviment, a la naturalesa social i política dels seus components, a la dinàmica històrica general i a la particular del catalanisme (es postula que aquesta institucionalització és peça clau del seu programa nacionalitzador de la massa); paral·lelament busca situar i valorar la institucionalització per relació a la tendència intervencionista que determina l’acció dels intel·lectuals de l’àrea mediterrània occidental a finals del segle XIX i inicis del XX.
El text es distribueix amb: una definició global de noucentisme, una reflexió sobre la seva cronologia, una consideració sobre l’espai de la seva acció institucionalitzadora i el valor del programa institucionalitzador dins el conjunt de l’estratègia del corrent. La segona part està dedicada a analitzar breument la intencionalitat i els ritmes de la institucionalització cultural del noucentisme, individuant tres períodes: el primer (1907-1911), el segon (1911-1917), i el tercer (1917-1923).

Jordi Falgàs
Fundació Rafael Masó, Girona
Civilitzar, arranjar, esclavitzar: les belles ciutats noucentistes de Masó
Més enllà del Cap i Casal, més enllà fins i tot de les “segones ciutats”, el fenomen que s’estudia en aquesta ponència és el de la implantació de determinades transformacions en l’arquitectura i la decoració de les cases de la burgesia rural, en tant que manifestació del grau de penetració i materialització de l’ideari estètic i social del Noucentisme.
Com a cas d’estudi, el treball analitza una sèrie d’obres arquitectòniques de Rafael Masó, datades entre 1909 i 1929: la reforma de tres grans masies o cases pairals, una casa de nova planta als afores d’una petita ciutat de comarques, i dues petites urbanitzacions per a obrers per mostrar fins a quin punt l’arquitectura noucentista també va voler arranjar els límits de la ciutat. L’estudi de les formes, els materials i els programes decoratius de Masó mostra, d’una banda, una enorme coincidència amb la modernitat del llenguatge arquitectònic que s’estava desenvolupant a Alemanya i Anglaterra i, de l’altra, també revela fins a quin punt l’estètica noucentista estava al servei d’uns interessos de classe.

Enric Bou
Università Ca’Foscari, Venezia
Noucentisme 2.0: “palpitacions del temps”. De Guerau de Liost a Toldrà
Una de les constants en les definicions del Noucentisme és la contínua al·lusió a fets externs que haurien marcat el funcionament del moviment. I que n’haurien condicionat la producció cultural. Aquests enfocaments són molt útils per entendre l’acció politicocultural d’un període de la història de Catalunya: 1906-1923. Però fa temps que em pregunto si ens ajuden a llegir els llibres, entendre les obres plàstiques, escoltar la música d’aquell període? Totes les vegades que he hagut d’explicar a un públic de no conversos en àmbit estranger què cosa fou el Noucentisme, les dificultats d’arribar a una explicació coherent i comprensible han estat sempre immenses.
El Noucentisme va desenvolupar unes idees i corrents estètics que no eren sinó l’adaptació als gustos (possibilitats) locals del que s’estava covant a Europa, unit a una especificitat autòctona. Es van posar en joc uns llenguatges artístics, en art, literatura, música, que eren expressió de la coexistència d’actituds contradictòries, de negociacions i de claudicacions. La representació de la vida quotidiana ens ofereix unes possibilitats de lectura que ens allunyen de les coordenades, ara ja resclosides, des de les quals hem llegit el moviment. La ponència discuteix des d’una altra perspectiva conceptes com Mediterranisme i Classicisme, Camp i Ciutat, Humor i Ironia en autors com J. Torres Garcia, X. Nogués, J. Carner i Guerau de Liost, E. Toldrà, J. Sunyer i F. Vayreda.

Albert Mercadé
Universitat Pompeu Fabra
Hippolyte Taine. Fonaments i límits del noucentisme.
El crític i acadèmic francès Hippolyte Taine (Vouziers, 1828-1893) va ser un dels teòrics de l’art europeus més influents del segle XIX. Conegut per la seva Philophie de l’Art (1865), les seves teories nacionalistes i positivistes aplicades al fet artístic van influir decisivament en els anys de gestació teòrica del noucentisme, tal i com així queda ben palès en La Nacionalitat Catalana d’Enric Prat de la Riba, o en textos de Josep Torras i Bages, Josep Puig i Cadafalch, Gabriel Alomà, o Francesc d’Assís Galí.
La ponència pretén revisar alguns dels fonaments estètics així com els límits conceptuals del moviment noucentista a partir dels pilars teòrics que conformen l’ideari tainià. L’obra d’art com a reflex de estat d’esperit dels pobles, la necessitat d’apropament científic a l’art de les nacions o la percepció moderna de l’obra d’art, van ser algunes de les teories absorvides pel noucentisme per tal de dur a terme la seva decisiva acció cultural, basada en presupòsits plenament tainians: la ciència, la pàtria, l’art i la transformació col·lectiva.
TAULES RODONES

TAULA RODONA 1: EL NOUCENTISME. NOMINALISME I IDEOLOGIA

Edgar Illas
Indiana University, USA
De l’edificació noucentista a l’estat eficient
El meu treball analitza les diferències entre el noucentisme i la conjuntura històrica present. La meva hipòtesi és que, si l’esforç noucentista per articular la nació catalana es va correspondre a una fase de la industrialització en què la creació d’una societat civil havia de servir per canalitzar i neutralitzar la lluita de classes, l’esforç actual per construir un país independent es correspon a una fase global del capitalisme en què tota la producció social està subsumida a la forma de l’estat.
Els cinc mots clau que sintetitzen la ideologia del projecte noucentista segons Josep Murgades (noucentisme, imperialisme, arbitrarisme, civilitat i classicisme) són una base perfecta per contrastar el noucentisme amb les ideologies dominants que estructuren la nostra situació. Si l’objectiu del noucentisme era edificar una societat civil forta, la funció del sobiranisme actual és aconseguir un estat eficient.

Josep Murgades
Universitat de Barcelona
El Noucentisme: estat i Estat d’una Nació
Amb un títol derivat del més genèric de la primera sessió del Simposi (El Noucentisme. Nominalisme i ideologia) i del més específic de la seva ponència inaugural (El Noucentisme: de la Nació a l’Estat), s’apunta aquí, en la present intervenció, una lectura del Noucentisme en clau sil·lèptica: estat (o situació general) i Estat (o poder polític) de la Catalunya de començaments del segle XX.
L’anàlisi se centra en el número extraordinari de la revista Cataluña de 7-14.I.1911. Se’n subratlla l’exaltació de temporalitat i l’èmfasi generacional que caracteritzen el moviment noucentista. Se’n pondera l’ampli projecte de reforma mesocràtica concebuda per ser estesa des de Catalunya a la resta d’Espanya. Se’n conclou la infructuositat de la proposta catalana en el sentit de transformar en sentit progressiu Espanya de dins estant —llavors. I ara?

August Rafanell
Universitat de Girona
El bàrbar domesticat. L’adopció noucentista de Prudenci Bertrana.
……..

TAULA RODONA 2: EL PENSAMENT CULTURAL EUROPEU DURANT EL NOUCENTISME

Jordi Amat
Spengler esfosqueix la ciutat noucentista
Des del final de la seva etapa com a corresponsal de guerra, Gaziel –consolidat ja com una firma destacada del diari La Vanguardia- es va convertir en un analista de la seva circumstància. La més immediata, la ciutat de Barcelona. Descrita amb els prejudicis d’un intel·lectual format segons els paràmetres estètics del noucentisme –el corrent ideològic en la qual s’havia format-, aquesta comprensió de la ciutat per part de Gaziel es va solapar des de l’any 1923 a la crítica a la gran ciutat que Oswald Spengler va fer al clàssic La decadencia de Occidente. L’empelt d’una teoria a l’altra revela les tensions existents entre un model d’estructuració urbà típic del noucentisme amb els corrents internacionals que començaven a gangrenar el projecte de la modernitat il·lustrada. Aquesta tensió, en bona mesura, seria la que faria implosionar el moviment noucentista.

Joan Safont i Plumed
El naixement de l’intel·lectual europeu i el Noucentisme català
El segle XX ha estat considerat el segle dels intel·lectuals. Michel Winnock titulà així –“El segle dels intel·lectuals” el seu ja clàssic estudi, on situa l’inici de la figura pública de l’home de lletres en el context de l’afer Dreyffus i les lluites polítiques de la III República Francesa. A Catalunya, aquest moment primigeni està marcat per la colossal figura de Joan Maragall, poeta, escriptor, periodista i, sobretot, influent home d’idees que volgué marcar el to de l’opinió de la seva classe i del seu país. Però serà la generació següent, la que s’autoproclamarà noucentista, la que exemplificarà la influència social i cultural i la implicació de l’intel·lectual en la política catalana, paradigmàticament exemplificada en la definició de la Mancomunitat de Catalunya. Però, el mateix any 1914 en que s’instaura la Mancomunitat, esclata la guerra a Europa i els intel·lectuals també són mobilitzats. A la Barcelona neutral, els seus homòlegs catalans també prendran partit.

Mariona Seguranyes
El pensament cultural europeu durant el Noucentisme
Molts artistes que havien treballat sota les premisses estètiques del Noucentisme marcades per Eugeni d’Ors o bé per Torres Garcia, entren i són afectats per l’onada del “retorn a l’ordre” que emergeix a Europa a causa d’una profunda crisi sorgida després de la Primera Guerra Mundial. Aquest moviment representa una reacció a les primeres avantguardes europees. Volem debatre com encaixa Catalunya i els artistes “pretesament Noucentistes” la pintura metafísica de De Chirico, Savinio, Carra, que es va divulgar a través de la revista Valori Plastici o bé com li va arribar el cubisme ordenador i “clàssic” d’Ozenfant i Jeanneret que publiquen la revista L’Esprit Nouveau (1920 i 1924). També com arriben a casa nostra les obres del “Novecento” italià encapçalat per Sarfatti, amant de Mussolini, que aglutina al voltant seu pintors com Sironi, Funi, Oppi. Aquest “realisme clàssic “serà emprat pel govern feixista italià amb la bandera de la italianitat, i la tradició. Franz Roh el 1925 publica el llibre Realisme Màgic, Postexpressionisme a Alemanya, coincidint amb l’exposició la Nova Objectivitat de Mannheim. Roh comprèn a l’interior del seu estudi els pintors espanyols Picasso, Miró i Togores. Però localitzem trets d’aquesta nova estètica en molts d’altres artistes catalans, que anteriorment havien estat considerats noucentistes com Joaquim Sunyer, Feliu Elias, Josep Obiols o Francesc Domingo. El 1927 aquest llibre serà publicat per la Revista de Occidente i es convertirà amb un timó per altres pintors espanyols i catalans.

TAULA RODONA 3: LA INSTITUCIONALITZACIÓ CULTURAL DE CATALUNYA

Raquel Lacuesta
Una aposta decisiva de la Mancomunitat: respectar els monuments, monumentalitzar el camp
Dos fets fonamentals es van succeir a Catalunya en accedir Enric Prat de la Riba, el 1907, a la presidència de la Diputació de Barcelona, i el 6 d’abril de 1914, a la de la Mancomunitat, que canviarien el rumb de la seva història: la institucionalització de la protecció monumental a partir de la creació del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments, que passà a dependre de l’Institut d’Estudis Catalans i a ser dirigit per Jeroni Martorell, i la protecció de l’economia agrària, que donaria com a resultat un tipus arquitectònic novell, els cellers cooperatius, els quals ja s’havien començat a construir el 1913, però que va donar uns fruits categòrics a partir del 1918, amb els edificis agraris de Cèsar Martinell.

Joaquim M. Puigvert i Solà
Institut de Recerca Històrica-Universitat de Girona
La institucionalització cultural del noucentisme en xarxa: l’exemple de les biblioteques populars, Els Amics de l’Art Vell i les colònies d’estiueig
Varen ser diverses les xarxes culturals que durant els anys deu, vint i trenta del segle passat varen contribuir a difondre l’ ideari intel·lectual i estètic del noucentisme més enllà de la gran capital. No es tracta de fer-ne una relació exhaustiva. Però sí de posar-ne alguns exemples, ja siguin de caràcter formal o informal i amb graus diversos d’institucionalització. Com a exemple de xarxa altament institucionalitzada s’analitzaran les Biblioteques Populars de la Mancomunitat de Catalunya. Sobre aquest aspecte s’analitzarà, d’una banda, el paper clau de les bibliotecàries formades a l’Escola de Bibliotecàries, creada el 1915, a l’hora de difondre determinats cànons literaris o gustos estètics; i, de l’altra, la seva organització en xarxa.
També s’analitzarà la xarxa dels Amics de l’Art Vell, activa entre els anys 1929-1936, i les colònies d’estiueig com a via de la difusió del noucentisme cultural i arquitectònic, així com de determinades corrents del catalanisme polític.

Jordi Serra i Teixidor
Departament d’Ensenyament de la Generalitat
L’ensenyament dels Bells Oficis. Una acció d’estat.
La voluntat de crear uns ensenyaments de les arts equiparables als que s’impartien en els països més industrialitzats d’Europa sorgeix durant el segle XIX, en especial a partir del primer gran aparador de la producció internacional: l’Exposició Universal de Londres de 1851.
Des de Catalunya s’estarà al cas de la dinàmica internacional per tal de poder posar-s’hi al nivell i competir-hi. El domini dels mercats no era una qüestió només de preus, sinó que es va fer evident que la qualitat -element clau per aconseguir aquesta fita- passava ineludiblement per la formació. Una formació, però, que no havia de quedar limitada als treballadors i als elements directius de les indústries, sinó que havia de ser extensiva a aquells sectors que acabarien essent qui exigiria un producte de qualitat.
En el darrer quart del segle XIX, i amb l’Exposició Universal de Barcelona de 1888 com a gran revulsiu, s’activaran definitivament els ressorts que hauran de fer possible la desitjada unió entre art i indústria.
Amb la instauració de la Mancomunitat de Catalunya i la creació, el 1915, de l’Escola Superior dels Bells Oficis i més endavant, el 1918, de l’Escola Tècnica d’Oficis d’Art, prendrà cos definitivament la normativització dels ensenyaments dels oficis d’art per tal de poder arribar a formar tant els directius com els obrers de les indústries artístiques. La tasca d’aquestes dues escoles, a més, es veurà completada amb el treball desenvolupat per la xarxa de petites escoles d’art locals escampades pel territori, a les «segones ciutats», conformant una estructuració dels ensenyaments artístics que haurien d’afavorir que expressions com «l’obra ben feta», «l’aprendre fent» o «la bellesa pública» passessin del camp dels ideals al terreny de les realitats.

TAULA RODONA 4: VISIONS DEL TERRITORI. DE LA CATALUNYA-CIUTAT A LES SEGONES CIUTATS

Montserrat Corretger
Universitat Rovira i Virgili
La Catalunya policèntrica noucentista: Reus
El present treball parteix dels estudis previs sobre el tema de Josep Murgades i de Mireia Freixa. El paper determinant de les «segones ciutats» exigeix que les entenguem no només com a prolongació del centre primer productor de les idees sinó com a nuclis actius en el temps i que tinguem en compte en conceptuar el Noucentisme els efectes que, més enllà dels límits cronològics que el contenen, els seus corresponsals o agents dinamitzadors aconseguiren.
Reus és un model de ciutat perifèrica on sorgeixen, entre la segona i la tercera dècades del segle XX, alguns representants del tipus d’intel·lectual que es mou entre la fidelitat a l’ortodòxia formal noucentista i l’opció per una Catalunya republicana.
La dinàmica cultural d’una «segona ciutat» com Reus il·lustra la pervivència amb modificacions substancials d’aquell programa territorial originari. He triat, com a intel·lectuals representatius d’aquesta actitud d’alerta, sintonitzada amb el gran nucli barceloní i dedicada a la penetració cultural en la societat autòctona, els escriptors Pere Cavallé, Joaquim Santasusagna i Josep M. Prous i Vila.
Caldria reescriure la història contemporània del país tenint en compte aquests centres territorials, pols polítics i intel·lectuals que amb dinàmica pròpia interactuaren i en ocasions corregiren la trajectòria de la metròpoli.

Mireia Freixa
Universitat de Barcelona
Xenius, a la glosa Les Serres i les Ciutats, de gener de 1911, deixava clar que la seducció que les “segones ciutats” sentien per la cultura era la més alta utopia que devia conquerir el Noucentisme. Barcelona és la ciutat-metròpoli, l’indiscutible punt de referència però les petites ciutats sorgeixen arreu amb una projectes culturals i educatius clars. Terrassa, en va ser una de les pioneres, de la mà del music i poeta Joan Llongueras – al mateix moment que la Girona de Rafael Masó- i va ser una entitat política, la Agrupació Regionalista, la que va portar endavant aquesta tasca. Però l’esperit noucentista va arribar també a Manresa, Girona o Olot, Sitges o Bellaterra i a moltes altres localitats de les dites d’estiueig, en forma de revistes, projectes d’exposicions, ciutats jardí i també una manera concreta de fer arquitectura i una política cultural pròxima al regionalisme.
La segona dècada del segle XX, és una època pletòrica de cultura que tindrà una doble sortida: o bé obre les portes a actituds ja avantguardistes o, com va saber veure el poeta Joan Salvat Papasseit, només va ser un bell miratge que va morir difós dins de la Primera Dictadura.

Josep Lluís Martín i Berbois
Un breu repàs pel noucentisme sabadellenc
La participació s’inicia amb la rellevant exposició d’Art Nou Català que es va dur a terme el 1915 i la contraexposició que van realitzar el modernistes sabadellencs, els quals es van sentir “atacats” pel nou corrent artístic i, sobretot, pel seu amic Joaquim Folguera.
A continuació cal destacar la nova onada de joves intel·lectuals que van arribar a l’Acadèmia de Belles Arts i que van ser fonamentals per crear la primera Associació de Música a Catalunya. La seva influència va ser tan rellevant que el 1922 la Comissió General de la Mancomunitat de Catalunya els va encarregar la redacció de les bases per a constituir la Lliga Nacional d’Associacions de Música.
El món editorial també va tenir el seu camp amb l’efímera però rellevant publicació Garba (1920-1922), caracteritzada per la seva gran influència de la fe cristiana i la militància catalanista. El món de l’edició sabadellenca també va comptar amb dues editorials: la Biblioteca Sabadellenca i La Mirada. La primera, entre el 1924 i el 1936, es caracteritzava pel seu important caire catalanista i eclesiàstic. Mentre que la segona va ser creada pel “Coro” de Santa Rita, conegut també com la Colla de Sabadell, i va durar entre el 1925 i 1935. Entre els seus escriptors cal destacar personalitats com Josep Pla, Carles Soldevila, Josep Carner, Carles Riba, Agustí Esclasans, Jaume Bofill, Antoni Rovira o Clementina Arderiu.

TAULA RODONA 5: LES IDEES I CORRENTS ESTÈTICS I LA SEVA CONCRECIÓ EN LLENGUATGES ARTÍSTICS. ACTITUDS I COEXISTÈNCIES.

Mercè Vidal i Jansà
Universitat de Barcelona
L’Art del Jardí. Un compendi d’elements clau de l’estètica del nou-cents
En el jardí es fàcil trobar-hi tot un compendi d’elements clau de l’estètica del nou-cents, El jardí és concebut com un autèntic exercici d’ordenació de la natura i, a un segon nivell, el jardí permet connectar amb el paisatge genuí de les vores mediterrànies.
L’Art del Jardí en el Noucentisme es convertia ple de ressons schillerians en un lloc d’educació estètica on cadascú podia ser ensenyat per la bellesa del lloc i Nicolau M. Rubió i Tudurí, al costat d’altres deixebles seus Joan Mirambell, Artur Rigol o d’arquitectes com J.M. Pericas ( a La Coromina, al Torelló), Ricard Giralt Casadesús (Figueres i Girona), Antoni Puig Gairalt (el Vendrell), Jeroni Martorell (Sant Joan de les Abadesses), Josep Danés, entre d’altres, foren els veritables creadors d’aquesta bella Art que, en el nostre país, tenia aquella doble dimensió: nacional i civil.

TAULA RODONA 6: PERVIVÈNCIES I LÍMITS DEL NOUCENTISME

Xavier Castanyer
Museu Josep Aragay, Breda
El combat ideològic de Josep Aragay més enllà de 1917. Reivindicar el Noucentisme en temps d’Avantguarda.
Una de les formes de pervivència del Noucentisme –més enllà de 1917 o de 1924– es troba en l’acció moltes vegades solitària, individual, d’alguns dels seus ideòlegs que, nedant a contracorrent, intentaran projectar els fonaments ètics i estètics d’aquell projecte col·lectiu, gairebé, durant tot el segle XX.
Alguns d’aquests intel·lectuals –a banda de la seva producció artística, literària o musical– van utilitzar el “combat ideològic” per intentar aturar, d’alguna manera, totes les amenaces que, al seu criteri, podien representar un intent d’aniquilació del Noucentisme. Els articles i assaigs publicats per Josep Aragay, exemplifiquen clarament aquesta posició. Aquest artista i teoritzador del Noucentisme va combatre l’avantguarda, però també l’academicisme, el romanticisme, l’impressionisme o el postimpressionisme, amb la voluntat que un “art nacional català” –de matriu classicista i mediterraneïsta– arrelés a casa nostra i s’acabés imposant a les influències de la pintura “estrangera” que, a partir de 1917, van començar a dominar el panorama artístic i cultural català.
COMUNICACIONS

Mònica Baró i Teresa Mañà
Facultat de Biblioteconomia i Documentació, Universitat de Barcelona
Els llibres per a infants en el projecte noucentista
La comunicació vol reflexionar sobre l’aportació del Noucentisme en la producció del llibre del llibre de ficció destinat al lector infantil, un públic essencial per a la formació de la comunitat lectora a què aspiraven els intel·lectuals que lideraven el programa institucional de reafirmació de la llengua i la cultura catalanes.
Les creacions i traduccions literàries d’autors emblemàtics com Carles Riba i Josep Carner, les revistes infantils alternatives al Patufet i els projectes d’Editorial Catalana, Muntanyola i Mentora, que després esdevindrà Joventut, són mostres de la qualitat exigida en la producció per als infants.
La comunicació presenta una revisió de quines foren les produccions més representatives per al públic infantil i quina va ser la difusió i recepció en el moment de la seva publicació a través de la crítica especialitzada, les tirades i la presència en les biblioteques públiques. Malgrat la gran qualitat dels productes i seva contribució a la història de la literatura infantil i juvenil, les dades d’edició en l’actualitat posen en qüestió la vigència i la pervivència dins el cànon de lectures infantils i juvenils.

Ester Barón Borràs
Universitat de Barcelona
Sobre els límits ideològics i territorials del Noucentisme: l’escultor Gustau Violet (1873-1952) i les relacions artístiques i culturals amb la Catalunya nord.
La nostra comunicació se centra en l’escultor rossellonès Gustau Violet (1873-1952) i el seu paper en els intercanvis culturals entre la Catalunya del Sud i del Nord. Gran amic de Miquel Utrillo, ambdós van viure plegats el projecte del Maricel i les seves escultures van formar part de la seva col·lecció. La difusió de l’obra de Violet es degué en part a la seva influència com a promotor cultural a través de la revista Forma, el Faianç Català i al seu suport incondicional.
L’acostament a la seva figura com a teòric de l’Art Regional i defensor de l’art popular a la Catalunya Nord, ens permet analitzar les coincidències de veïnatge entre el Rosselló i Catalunya, la participació conjunta en un panorama mediterrani propi i entrar a debat entorn al concepte urbà de civilitat noucentista entre d’altres. Durant la Gran Guerra Violet reaccionarà davant el posicionament germanòfil d’Eugeni d’Ors i participarà de forma compromesa a través de la premsa catalana manifestant el seu ideari.
En definitiva, volem reconstruir el seu pas per Catalunya i mostrar el diàleg tan interessant que va establir amb el Noucentisme català i valorar el lloc que va tenir entre una generació que el va considerar com un dels seus.

Núria Gil, Sílvia Cañellas,
Escola de Restauració i Conservació d’Obres d’Art. Departament d’Ensenyament de la Generalitat.
El vitrall noucentista
Civilitat, mediterraneïtat, internacionalisme, classicisme, característiques que fixen la manera de fer dels artistes noucentistes, són trets que podem trobar en el vitrall del moment? Podem realment parlar d’un vitrall noucentista? La discussió del grup de treball que presenta aquest article ha girat al voltant d’aquestes qüestions i de les que s’estableixen entorn a peces que no casen en les esmentats principis i s’inscriuen o s’acosten a d’altres moviments.
En uns primers anys, els vitralls que podem considerar de tendència noucentista, van ser fets en convivència amb els d’estètica modernista (fins a la segona dècada del segle XX). Després els motius noucentistes van prendre el protagonisme, però mica en mica van conviure amb elements que hauríem de considerar dins d’altres moviments com l’Art Déco. Això es va produir tant per la relació dels dissenyadors amb el taller com per les característiques intrínseques de les obres realitzades.
Així, haurem de considerar emmarcats dins d’aquest moviment una sèrie de vitralls realitzats entre 1906 i 1923. El fenomen es produí tant en el vitrall religiós, com en l’institucional i també en el de molts habitatges particulars.

Rosa Maria Gil Tort
Fundació Rafael Masó, Girona
Ricard Giralt Casadesús (1884-1970) Un noucentista transversal. Arquitectura, Urbanisme i Municipi a la Catalunya del segle XX.
L’objectiu principal d’aquesta comunicació és presentar la transversalitat de la figura de l’arquitecte Ricard Giralt Casadesús i com aquesta pot exemplificar una manera de ser noucentista tot ampliant les bases conceptuals i cronològiques del moviment.
Parlem de transversalitat en el programa social de l’arquitectura. Transversalitat territorial d’un barceloní que esdevé arquitecte municipal de Figueres i de Girona. Del seu repertori, des dels petits xalets noucentistes a El Bruc o Figueres dels primers anys, als blocs del Patronat Municipal de la Vivenda de la Barcelona de postguerra passant per les escoles racionalistes a la Girona de la República. I finalment la transversalitat política treballant per l’arquitectura, el municipi i la ciutadania amb tots els partenaires polítics, des de Puig Pujades a Rafael Masó, que els esdeveniments del segle XX designen pel país. Des d’aquest punt de vista hi intuïm un perfil de tecnòcrata madur per sobre dels avatars de polítics i governants. Giralt es relacionà amb figures com Cebrià de Montoliu, Josep Puig i Cadafalch o el mateix Adolf Florensa, amb qui fa realitat la concepció tant noucentista de pensar la Catalunya-ciutat, com extensió de l’empenta noucentista barcelonina a tots els racons del país.

Gianni Ginesi – Joaquim Rabaseda
ESMUC, Barcelona
L’Orquestra Pau Casals: una institució cultural del Noucentisme.
L’any 1920 l’Orquestra Pau Casals fa el seu primer concert al Palau de la Música Catalana a Barcelona. Fundada per Pau Casals amb la intenció de dotar Catalunya d’una institució musical de referència, va ocupar un lloc principal en la vida cultural del país fins a l’esclat de la Guerra Civil. Ara bé, per a la seva creació i pervivència durant quasi dues dècades, la implicació de la societat civil catalana va ser tan fonamental com l’impuls del seu mestre creador.
La iniciativa de Pau Casals va proporcionar una estructura per a la modernització del país a través el coneixement i la difusió de la música. Igualment, l’entitat va exemplificar bé la civilitat noucentista i les arrels clàssiques de la societat catalana. Les activitats de l’orquestra van moure’s entre l’acceptació incondicionada d’alguns i el desinterés d’altres. Això va condicionar tant el seu reconeixement contemporani com posterior. No sols va ser la principal institució musical catalana durant els anys madurs del Noucetisme, sinò que la mateixa figura de Pau Casals va encarnar molts dels valors polítics i estètics d’aquest moviment.
En aquesta comunicació analitzem els lligams entre l’orquestra i els plantejaments noucentistes, a través del filtratge necessari de la personalitat, idees i accions del violoncelista i director d’orquestra al llarg d’aquesta etapa.

Elena Llorens Pujol
Departament d’Art Modern i Contemporani, MNAC
Noucentisme i avantguarda, o de quan els extrems no es toquen
Aquesta comunicació es proposa sospesar, de forma necessàriament parcial, el paper que va jugar el noucentisme en la definició i la implantació de l’avantguardisme a Catalunya en las primeres dècades del segle xx, bo i fixant-se en la recepció que van merèixer aquí les obres de l’anomenat “art primitiu”, unes obres sense les quals es fa difícil entendre la història de les “primeres avantguardes” atesa la transcendental influència que van exercir sobre elles. Fins a quin punt és incompatible el substrat mediterrani abonat des de les files noucentistes amb la sàvia nova que procedeix de terres i pobles menys “lluminosos”? Com encaixen les disrupcions primitivistes en una Catalunya en què el futur passa per la idealització del passat? Aquestes i altres qüestions haurien de contribuir a actualitzar el discurs historiogràfic fins avui vigent a l’entorn del fenomen de l’art modern a Catalunya –i de l’avantguardisme en particular– a l’efecte de comprovar la viabilitat d’un model que en termes generals mimetitza les principals categories historiogràfiques amb què s’ha narrat l’art modern internacional.

Josep Lluís Martín i Berbois
L’Exposició d’Art Nou Català a Sabadell al 1915: el Noucentisme artístic a Sabadell
L’1 d’agost de 1915 el Noucentisme va arribar a Sabadell amb el seu màxim esplendor amb l’exposició d’Arts Nou Català al local del Centre Català. L’acte va ser inaugurat pel batlle de la ciutat, el president de la comissió organitzadora i presentat per Eugeni d’Ors. A més a més, també es dugueren a terme un seguit de conferències realitzades per personalitats tant notables com Eugeni d’Ors, Martí Casanovas, Feliu Elias, Joaquim Torres-García i Josep Aragay.
En aquest esdeveniment van participar alguns dels artistes més rellevants del panorama artístic del moment. Tanmateix, alguns d’ells provenien del grup Les Arts i dels Artistes que es reunien al Faianç Català de Barcelona al voltant de Francesc Pujols i Santiago Segura.
Alguns artistes locals, que representaven al modernisme, van interpretar l’Exposició com una invasió d’artistes forans i d’un nou corrent artístic, això va comportar que s’organitzés al mateix dia una contra-exposició per part de l’Acadèmia de Belles Arts al local de la Lliga Regionlista.
Després de l’exposició, Folguera va realitzar dotze articles al Diari de Sabadell amb el nom d’“Acotacions. L’Art Nou”, per tal d’explicar el per què havia dut a terme aquest esdeveniment i, sobretot, arribar a una certa pau amb els seus amics artistes sabadellencs.

Roser Masip Boladeras
Facultat de Belles Arts, Universitat de Barcelona
Francesc d’ Assís Galí i els ensenyaments artístics en el Noucentisme
La nostra comunicació es planteja com a objectiu presentar les institucions punteres en ensenyances artístiques pertanyents a les primeres dècades del segle XX, vinculades al pedagog i artista Francesc d’ Assís Galí i Fabra.
És amb la voluntat de participar en la construcció cultural del país pròpia del Noucentisme, que Francesc Galí s’endinsarà en tasques d’ensenyament artístic. El 1906, crea la seva Escola d’Art, important focus d’irradiació noucentista. La pedagogia impartida, constituirà l’alternativa pedagògica més avançada del moment. S’hi formaren personatges de la talla de Joan Miró entre d’altres. Malgrat el prestigi obtingut desapareixeria el 1913, donat que Galí s’embrancaria amb d’altres afers pedagògics.
L’any 1914 la Diputació de Barcelona aprova el Projecte de l’Escola Superior dels Bells Oficis aprovat el 1914. L’Escola obria les seves portes el curs 1915-16. Galí en serà director i professor de l’assignatura de Dibuix i Color. Paral.lelament, el curs 1918-19, neix l’Escola Tècnica d’Oficis d’Art, que també dirigirà.
En la primavera de 1924 es desencadenaren una sèrie de fets puntuals que acaben amb la destitució del professorat de les dues Escoles i, posteriorment amb el seu tancament.

Sebastià Sánchez Sauleda
Una nova lectura arquitectònica del Palau Maricel: entre el Noucentisme i l’eclecticisme
L’any 1909 l’industrial i col·leccionista nord-americà Charles Deering (1852-1927) arribà a Sitges i adquirí l’antic hospital de sant Joan Baptista, que llavors estava en franca decadència, per instal·lar-hi la seva residència d’estiu. Les obres d’adequació li foren encarregades a Miquel Utrillo (1862-1934), enginyer, pintor, crític d’art i agitador cultural, qui modernitzà el vell recinte medieval per convertir-lo en un lloc confortable.
La passió col·leccionista de Deering propicià que la superfície disponible quedés petita i fos necessari projectar un edifici de nova planta que pogués albergar totes les obres que havien anat adquirint. Fou llavors, entre 1911 i 1912, quan Utrillo gaudí d’una total llibertat per desenvolupar els seus coneixements artístics i arquitectònics, a fi de crear un complex a mig camí entre una residència i un museu que seria batejat amb el nom de Maricel.
En aquesta comunicació abordarem la gènesi del projecte, els models que inspiraren la seva fisonomia i les diverses fases constructives. A més, intentarem aclarir si cal catalogar el Palau Maricel com un edifici Noucentista, Modernista o bé ens trobem davant d’una mostra d’eclecticisme, que acabaria proporcionant al seus creadors un luxós receptacle (síntesi perfecta entre el passat i el present artístic) on custodiar els nombrosos tresors acumulats.

Toni Sangrà Boladeres
Contextualització formal de l’estètica del Noucentisme. Variants estètiques, recursos gràfics i visuals a partir del pintor sitgetà Agustí Ferrer Pino.
El Noucentisme artístic és el resultat de la confluència de diferents manifestacions estètiques. El contacte entre aquestes enriqueix la configuració formal de totes elles, aportant expressions que convergeixen en el Noucentisme en una varietat d’estils plurals i transversals avesats als nous temps. El Simbolisme, el Decorativisme, el Decadentisme, l’Art Déco, les Avantguardes o el propi Modernisme estan presents cronològicament, amb més o menys intensitat durant el Noucentisme. Així, tot i els paràmetres clars que defineixen ideològicament el Noucentisme, interpretem igual que altres autors que cal entendre’l des de la pluralitat estètica, i no desvincular-lo de les tendències existents durant aquells anys a Catalunya i Europa. En aquest sentit, poder entendre el Noucentisme des d’una perspectiva adjacent i integradora de diversos posicionaments estètics, ens serveix per revelar que precisament els axiomes estètics i formals sovint es mostren difusos en determinats artistes catalans d’aquesta època.
En aquesta comunicació s’explorarà com, en l’obra artística, i especialment en l’obra gràfica sobre paper (dibuix) del pintor de Sitges Agustí Ferrer Pino (1884-1960) s’evidencien els preceptes anunciats anteriorment. Així, a partir de la catalogació, estudi i anàlisi de l’obra pràcticament inèdita d’aquest pintor, es pot mostrar des de la vessant formal del pla pictòric i gràfic que el Noucentisme no és uniforme ni influeix de la mateixa manera als artistes de l’època.

Divendres, 28 de novembre 2014

 

Matí: Institut d’Estudis Catalans (Carme, 47, Barcelona)

 

8.30 h. Acreditacions

 

9.30 h. Obertura, a càrrec de l’Excm. Sr. Salvador Esteve, President de la Diputació de Barcelona, Joandomènec Ros, President de l’Institut d’Estudis Catalans, i Vinyet Panyella, directora del Simposi. Amb la presència de l’Il·lm. Sr. Joan Carles Garcia Cañizares, diputat delegat de Cultura de la Diputació de Barcelona.

 

10h. Sessió 1. El Noucentisme. Nominalisme i ideologia
 
Ponència: «El Noucentisme: de la Nació a l’Estat», Dr. Joan Ramon Resina (Stanford University, USA)
Moderadora: Vinyet Panyella (Consorci del Patrimoni de Sitges)
Taula rodona: Dr. Edgard Illas (Indiana University), Dr. Josep Murgades (Universitat de Barcelona), Dr. August Rafanell (Universitat de Girona)
Relator: Dr. Josep Lluís Martín Berbois
 

12 h. Sessió 2. El pensament cultural europeu durant el Noucentisme
 
Ponència, Dr. Xavier Pla (Universitat de Girona)
Moderadora: Dra. M. Lluïsa Faxedas (Universitat de Girona)
Taula rodona: Jordi Amat, Joan Safont i Plumed, Dra. Mariona Seguranyes
Relator: Dr. Josep Martin-Berbois

 

Tarda: Museu Nacional d’Art de Catalunya (Montjuïc, Barcelona)

 

16 h. Sessió 3. La Institucionalització cultural de Catalunya
 
Ponència: «La institucionalització cultural del Noucentisme. Elements per a un debat», Dr. Jordi Casassas (Universitat Autònoma de Barcelona)
Moderadora: Dra. Mercè Vidal (Universitat de Barcelona)
Taula rodona: Dra. Raquel Lacuesta, Dr. Joaquim M. Puigvert (Universitat de Girona), Jordi Serra
Relator: Dra. Alícia Suàrez (UB)

 

18 h. Visita guiada a la col·lecció permanent: Noucentisme.

 

 

Dissabte, 29 de novembre 2014

 

Palau de Maricel, Sitges

 

10 h. Sessió 4. Visions del territori. De la Catalunya-ciutat a les Segones Ciutats
 
Ponència: «Civilitzar, arranjar, esclavitzar: les belles ciutats noucentistes de Rafael Masó», Dr. Jordi Falgàs (Fundació Rafael Masó)
Moderador: Dr. Robert Davidson (University of Toronto)
Taula rodona: Dr. Josep Lluís Martín Berbois; Dra. Montserrat Corretger (Universitat Rovira i Virgili), Dra. Mireia Freixa (Universitat de Barcelona)
Relator: Marc Comadran

 

12 h. Sessió 5. Les idees i corrents estètics i la seva concreció en llenguatges artístics. Actituds i coexistències (arts, literatura, música)
 
Ponència: «Noucentisme 2.0: ‘palpitacions del temps’», Dr. Enric Bou (Università Ca’Foscari Venezia)
Moderador: Dr. Francesc Fontbona
Taula Rodona: Dra. Teresa Camps (Universitat Autònoma de Barcelona), Dr. Jordi Malé (Universitat de Lleida), Dra. Mercè Vidal (UB)
Relator: Jordi Medina

 

16 h. Sessió 6. Pervivències i límits del Noucentisme
 
Ponència: «Hyppolite Taine. Límits i fonaments del Noucentisme», Dr. Albert Mercadé (Universitat Pompeu Fabra)
Moderador: Dr. Enric Ucelay (Universitat Pompeu Fabra)
Taula rodona: Dr. Xavier Castanyer (Museu Municipal Josep Aragay), Ignasi Domènech (Consorci del Patrimoni de Sitges)
Relator: Jordi Medina

 

18 h. Presentació del projecte Mapa d’arquitectura i elements urbans noucentistes
 
Dra. Raquel Lacuesta, Vinyet Panyella, Dr. Joaquim M. Puigvert, Dra. Mercè Vidal, Xavier Gonzàlez Toran, Gabriela Urizar Olate.
 
Cloenda de la jornada a càrrec de l’H. Sr. Santi Vila, conseller de Territori i Sostenibilitat
 

 

Diumenge, 30 de novembre 2014

 

Palau de Maricel, Sitges

 

9-13:30 h. Presentació de comunicacions
 

Mònica Baró, Teresa Mañà

Els llibres per a infants en el projecte noucentista.

 

Ester Baron Borràs
Sobre els límits ideològics i territorials del Noucentisme: l’escultor Gustau Violet (1873-1952) i les relacions artístiques i culturals del Noucentisme amb Catalunya Nord).

 

Marc Comadran Orpi
La “Petita Europa” en construcció: Sabadell entre les ‘segones ciutats’ del Noucentisme.

 

Rosa Gil
Ricard Giralt, arquitecte.

 

Núria Gil, Sílvia Cañellas, May Domínguez
El vitrall noucentista.

 

Gianni Ginesi, Joaquim Rabasseda
L’Orquestra Pau Casals: una institució cultural del Noucentisme.

 

Elena Llorens Pujol
Noucentisme i avantguarda, o de quan els extrems no es toquen.

 

Roser Masip i Boladeras
Francesc d’Assís Galí i els ensenyaments artístics en el Noucentisme.

 

Andreu Pujol
Arquitectura escolar noucentista

 

Isidre Roset i Juan
Una altra visió del Noucentisme: l’antinoucentisme i la Generació de 1917.

 

Sebastià Sànchez Sauleda
Una nova lectura arquitectònica del Palau de Maricel: entre el Noucentisme i l’eclecticisme.

 

Toni Sangrà
Contextualització formal de l’estètica del Noucentisme. Variants estètiques, recursos gràfics i visuals a partir del pintor Agustí Ferrer Pino.

 

13.30. Presentació del II Simposi Internacional sobre el Noucentisme 2016, a cura de Jordi Falgàs (Fundació Rafael Masó).

 
Cloenda del I Simposi Internacional sobre el Noucentisme, a càrrec de l’H. Sr. Ferran Mascarell, Conseller de Cultura de la Generalitat. Amb la presència de Mireia Rossell, regidora de Cultura de l’Ajuntament de Sitges.

 

17-19 h. Presentació de publicacions sobre el Noucentisme. Acte obert al públic
 

  • Xavier Castanyer, Josep Aragay, artista i teòric del Noucentisme (2013)
  • Xavier Castanyer, El diari de viatge a Itàlia del pintor Josep Aragay (1916-1917) (2013)
  • Montserrat Comas, Joan Solé, Imma Socias. Les exposicions d’art del Penedès, 2 v. (2013)
  • Jordi Falgàs, ed. Atenea 1913. El temple del Noucentisme (2913)
  • Jordi Falgàs, ed. Masó: arquitectura pública durant la Mancomunitat (2014)
  • Fèlix Fanés, Joan B. Minguet, eds. Barcelona zona neutral 1914-1918 (2014)
  • Prat de la Riba i la Mancomunitat de Catalunya (2014)
  • Txema Romero, Joan B. Minguet, Els altres noucentistes (2014).
  • Mariona Seguranyes, ed. Francesc Vayreda. De l’Impressionisme al Noucentisme a Catalunya (2013)
  • Mercè Vidal, Joaquim Folch i Torres. Llibre de viatge 1913-1914 (2013)
  • Mercè Vidal, Prat de la Riba i les Arts. Recull epistolar (2014)

 

Descarrega’t el programa

 

 
Seus del Simposi
  
Palau de Maricel.
 

Carrer Fonollar, s/núm. Sitges

 

Localització

 

Institut d’Estudis Catalans.

 
Carrer del Carme, 47. Barcelona

 

Localització

 

Museu Nacional d’Art de Catalunya.

 
Palau Nacional. Parc de Montjuïc. Barcelona

 

Localització

PONÈNCIES
 

Joan Ramon Resina

Stanford University (USA)

El Noucentisme: de la Nació a l’Estat
Sovint s’ha dit amb menyspreu que el catalanisme era una excrecència romàntica, perquè derivava el vincle entre llengua i nacionalitat de la filosofia de Herder. En realitat s’ha atacat el catalanisme en la seva línia de resistència i a causa del que es percevia com la seva força principal. En sintonia amb aquesta tàctica, s’ha ignorat la vessant més política de la influència romàntica, la que comportava, ja en Herder, però també en Schelling i Fichte i, sobre tot en Hegel, l’objectiu de consolidar la fragmentada nació alemanya en un estat. Quan s’insisteix exclusivament en el classicisme mediterraneista del Noucentisme es perd de vista el paper exemplar de la unificació alemanya com a model històric i la teoria alemanya de l’estat com a referent per l’institucionisme noucentista.

Xavier Pla
Universitat de Girona
Confessions burgeses i esperit europeu al llindar de la Gran Guerra
En la mesura que el Noucentisme va ser a Catalunya, per definició, un moviment culturalista, una proposta de confecció d’una «ciutat ideal» dominada pels valors de l’educació, l’esclat de la primera Guerra Mundial va fer trontollar les seves pròpies bases teòriques, va dificultar la cohesió dels grups ideològics que impulsaven el seu programa i, en certa mesura, va accelerar la seva pròpia descomposició, pocs anys després del desenllaç bèl·lic. El relat d’una Catalunya idealitzada, reconstruïda a partir del llegat clàssic, fonamentada en els valors de la raó, el diàleg, l’harmonia i la pau, consolidada amb institucions cabdals per a la Catalunya contemporània com l’Institut d’Estudis Catalans (1907), la Biblioteca de Catalunya (1914) o l’Escola Superior de Bibliotecàries (1915), teoritzada en assajos polítics com La nacionalitat catalana (1906) d’Enric Prat de la Riba o poetitzada en llibres tan sublims com Els fruits saborosos (1906) de Josep Carner o La muntanya d’ametistes (1908) de Guerau de Liost, va quedar definitivament desestabilitzat davant de la crua presència de la realitat de la guerra, dels conflictes socials, de les lluites fraticides i dels enfrontaments personals.

Jordi Casassas Ymbert
Universitat de Barcelona
La institucionalització cultural del noucentisme. Elements per a un debat
Partint de la visió de l’ historiador generalista la ponència pretén presentar, en una primera part, elements per al debat que busquin entendre la institucionalització cultural del noucentisme per relació a la valoració global del moviment, a la naturalesa social i política dels seus components, a la dinàmica històrica general i a la particular del catalanisme (es postula que aquesta institucionalització és peça clau del seu programa nacionalitzador de la massa); paral·lelament busca situar i valorar la institucionalització per relació a la tendència intervencionista que determina l’acció dels intel·lectuals de l’àrea mediterrània occidental a finals del segle XIX i inicis del XX.
El text es distribueix amb: una definició global de noucentisme, una reflexió sobre la seva cronologia, una consideració sobre l’espai de la seva acció institucionalitzadora i el valor del programa institucionalitzador dins el conjunt de l’estratègia del corrent. La segona part està dedicada a analitzar breument la intencionalitat i els ritmes de la institucionalització cultural del noucentisme, individuant tres períodes: el primer (1907-1911), el segon (1911-1917), i el tercer (1917-1923).

Jordi Falgàs
Fundació Rafael Masó, Girona
Civilitzar, arranjar, esclavitzar: les belles ciutats noucentistes de Masó
Més enllà del Cap i Casal, més enllà fins i tot de les “segones ciutats”, el fenomen que s’estudia en aquesta ponència és el de la implantació de determinades transformacions en l’arquitectura i la decoració de les cases de la burgesia rural, en tant que manifestació del grau de penetració i materialització de l’ideari estètic i social del Noucentisme.
Com a cas d’estudi, el treball analitza una sèrie d’obres arquitectòniques de Rafael Masó, datades entre 1909 i 1929: la reforma de tres grans masies o cases pairals, una casa de nova planta als afores d’una petita ciutat de comarques, i dues petites urbanitzacions per a obrers per mostrar fins a quin punt l’arquitectura noucentista també va voler arranjar els límits de la ciutat. L’estudi de les formes, els materials i els programes decoratius de Masó mostra, d’una banda, una enorme coincidència amb la modernitat del llenguatge arquitectònic que s’estava desenvolupant a Alemanya i Anglaterra i, de l’altra, també revela fins a quin punt l’estètica noucentista estava al servei d’uns interessos de classe.

Enric Bou
Università Ca’Foscari, Venezia
Noucentisme 2.0: “palpitacions del temps”. De Guerau de Liost a Toldrà
Una de les constants en les definicions del Noucentisme és la contínua al·lusió a fets externs que haurien marcat el funcionament del moviment. I que n’haurien condicionat la producció cultural. Aquests enfocaments són molt útils per entendre l’acció politicocultural d’un període de la història de Catalunya: 1906-1923. Però fa temps que em pregunto si ens ajuden a llegir els llibres, entendre les obres plàstiques, escoltar la música d’aquell període? Totes les vegades que he hagut d’explicar a un públic de no conversos en àmbit estranger què cosa fou el Noucentisme, les dificultats d’arribar a una explicació coherent i comprensible han estat sempre immenses.
El Noucentisme va desenvolupar unes idees i corrents estètics que no eren sinó l’adaptació als gustos (possibilitats) locals del que s’estava covant a Europa, unit a una especificitat autòctona. Es van posar en joc uns llenguatges artístics, en art, literatura, música, que eren expressió de la coexistència d’actituds contradictòries, de negociacions i de claudicacions. La representació de la vida quotidiana ens ofereix unes possibilitats de lectura que ens allunyen de les coordenades, ara ja resclosides, des de les quals hem llegit el moviment. La ponència discuteix des d’una altra perspectiva conceptes com Mediterranisme i Classicisme, Camp i Ciutat, Humor i Ironia en autors com J. Torres Garcia, X. Nogués, J. Carner i Guerau de Liost, E. Toldrà, J. Sunyer i F. Vayreda.

Albert Mercadé
Universitat Pompeu Fabra
Hippolyte Taine. Fonaments i límits del noucentisme.
El crític i acadèmic francès Hippolyte Taine (Vouziers, 1828-1893) va ser un dels teòrics de l’art europeus més influents del segle XIX. Conegut per la seva Philophie de l’Art (1865), les seves teories nacionalistes i positivistes aplicades al fet artístic van influir decisivament en els anys de gestació teòrica del noucentisme, tal i com així queda ben palès en La Nacionalitat Catalana d’Enric Prat de la Riba, o en textos de Josep Torras i Bages, Josep Puig i Cadafalch, Gabriel Alomà, o Francesc d’Assís Galí.
La ponència pretén revisar alguns dels fonaments estètics així com els límits conceptuals del moviment noucentista a partir dels pilars teòrics que conformen l’ideari tainià. L’obra d’art com a reflex de estat d’esperit dels pobles, la necessitat d’apropament científic a l’art de les nacions o la percepció moderna de l’obra d’art, van ser algunes de les teories absorvides pel noucentisme per tal de dur a terme la seva decisiva acció cultural, basada en presupòsits plenament tainians: la ciència, la pàtria, l’art i la transformació col·lectiva.
TAULES RODONES

TAULA RODONA 1: EL NOUCENTISME. NOMINALISME I IDEOLOGIA

Edgar Illas
Indiana University, USA
De l’edificació noucentista a l’estat eficient
El meu treball analitza les diferències entre el noucentisme i la conjuntura històrica present. La meva hipòtesi és que, si l’esforç noucentista per articular la nació catalana es va correspondre a una fase de la industrialització en què la creació d’una societat civil havia de servir per canalitzar i neutralitzar la lluita de classes, l’esforç actual per construir un país independent es correspon a una fase global del capitalisme en què tota la producció social està subsumida a la forma de l’estat.
Els cinc mots clau que sintetitzen la ideologia del projecte noucentista segons Josep Murgades (noucentisme, imperialisme, arbitrarisme, civilitat i classicisme) són una base perfecta per contrastar el noucentisme amb les ideologies dominants que estructuren la nostra situació. Si l’objectiu del noucentisme era edificar una societat civil forta, la funció del sobiranisme actual és aconseguir un estat eficient.

Josep Murgades
Universitat de Barcelona
El Noucentisme: estat i Estat d’una Nació
Amb un títol derivat del més genèric de la primera sessió del Simposi (El Noucentisme. Nominalisme i ideologia) i del més específic de la seva ponència inaugural (El Noucentisme: de la Nació a l’Estat), s’apunta aquí, en la present intervenció, una lectura del Noucentisme en clau sil·lèptica: estat (o situació general) i Estat (o poder polític) de la Catalunya de començaments del segle XX.
L’anàlisi se centra en el número extraordinari de la revista Cataluña de 7-14.I.1911. Se’n subratlla l’exaltació de temporalitat i l’èmfasi generacional que caracteritzen el moviment noucentista. Se’n pondera l’ampli projecte de reforma mesocràtica concebuda per ser estesa des de Catalunya a la resta d’Espanya. Se’n conclou la infructuositat de la proposta catalana en el sentit de transformar en sentit progressiu Espanya de dins estant —llavors. I ara?

August Rafanell
Universitat de Girona
El bàrbar domesticat. L’adopció noucentista de Prudenci Bertrana.
……..

TAULA RODONA 2: EL PENSAMENT CULTURAL EUROPEU DURANT EL NOUCENTISME

Jordi Amat
Spengler esfosqueix la ciutat noucentista
Des del final de la seva etapa com a corresponsal de guerra, Gaziel –consolidat ja com una firma destacada del diari La Vanguardia- es va convertir en un analista de la seva circumstància. La més immediata, la ciutat de Barcelona. Descrita amb els prejudicis d’un intel·lectual format segons els paràmetres estètics del noucentisme –el corrent ideològic en la qual s’havia format-, aquesta comprensió de la ciutat per part de Gaziel es va solapar des de l’any 1923 a la crítica a la gran ciutat que Oswald Spengler va fer al clàssic La decadencia de Occidente. L’empelt d’una teoria a l’altra revela les tensions existents entre un model d’estructuració urbà típic del noucentisme amb els corrents internacionals que començaven a gangrenar el projecte de la modernitat il·lustrada. Aquesta tensió, en bona mesura, seria la que faria implosionar el moviment noucentista.

Joan Safont i Plumed
El naixement de l’intel·lectual europeu i el Noucentisme català
El segle XX ha estat considerat el segle dels intel·lectuals. Michel Winnock titulà així –“El segle dels intel·lectuals” el seu ja clàssic estudi, on situa l’inici de la figura pública de l’home de lletres en el context de l’afer Dreyffus i les lluites polítiques de la III República Francesa. A Catalunya, aquest moment primigeni està marcat per la colossal figura de Joan Maragall, poeta, escriptor, periodista i, sobretot, influent home d’idees que volgué marcar el to de l’opinió de la seva classe i del seu país. Però serà la generació següent, la que s’autoproclamarà noucentista, la que exemplificarà la influència social i cultural i la implicació de l’intel·lectual en la política catalana, paradigmàticament exemplificada en la definició de la Mancomunitat de Catalunya. Però, el mateix any 1914 en que s’instaura la Mancomunitat, esclata la guerra a Europa i els intel·lectuals també són mobilitzats. A la Barcelona neutral, els seus homòlegs catalans també prendran partit.

Mariona Seguranyes
El pensament cultural europeu durant el Noucentisme
Molts artistes que havien treballat sota les premisses estètiques del Noucentisme marcades per Eugeni d’Ors o bé per Torres Garcia, entren i són afectats per l’onada del “retorn a l’ordre” que emergeix a Europa a causa d’una profunda crisi sorgida després de la Primera Guerra Mundial. Aquest moviment representa una reacció a les primeres avantguardes europees. Volem debatre com encaixa Catalunya i els artistes “pretesament Noucentistes” la pintura metafísica de De Chirico, Savinio, Carra, que es va divulgar a través de la revista Valori Plastici o bé com li va arribar el cubisme ordenador i “clàssic” d’Ozenfant i Jeanneret que publiquen la revista L’Esprit Nouveau (1920 i 1924). També com arriben a casa nostra les obres del “Novecento” italià encapçalat per Sarfatti, amant de Mussolini, que aglutina al voltant seu pintors com Sironi, Funi, Oppi. Aquest “realisme clàssic “serà emprat pel govern feixista italià amb la bandera de la italianitat, i la tradició. Franz Roh el 1925 publica el llibre Realisme Màgic, Postexpressionisme a Alemanya, coincidint amb l’exposició la Nova Objectivitat de Mannheim. Roh comprèn a l’interior del seu estudi els pintors espanyols Picasso, Miró i Togores. Però localitzem trets d’aquesta nova estètica en molts d’altres artistes catalans, que anteriorment havien estat considerats noucentistes com Joaquim Sunyer, Feliu Elias, Josep Obiols o Francesc Domingo. El 1927 aquest llibre serà publicat per la Revista de Occidente i es convertirà amb un timó per altres pintors espanyols i catalans.

TAULA RODONA 3: LA INSTITUCIONALITZACIÓ CULTURAL DE CATALUNYA

Raquel Lacuesta
Una aposta decisiva de la Mancomunitat: respectar els monuments, monumentalitzar el camp
Dos fets fonamentals es van succeir a Catalunya en accedir Enric Prat de la Riba, el 1907, a la presidència de la Diputació de Barcelona, i el 6 d’abril de 1914, a la de la Mancomunitat, que canviarien el rumb de la seva història: la institucionalització de la protecció monumental a partir de la creació del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments, que passà a dependre de l’Institut d’Estudis Catalans i a ser dirigit per Jeroni Martorell, i la protecció de l’economia agrària, que donaria com a resultat un tipus arquitectònic novell, els cellers cooperatius, els quals ja s’havien començat a construir el 1913, però que va donar uns fruits categòrics a partir del 1918, amb els edificis agraris de Cèsar Martinell.

Joaquim M. Puigvert i Solà
Institut de Recerca Històrica-Universitat de Girona
La institucionalització cultural del noucentisme en xarxa: l’exemple de les biblioteques populars, Els Amics de l’Art Vell i les colònies d’estiueig
Varen ser diverses les xarxes culturals que durant els anys deu, vint i trenta del segle passat varen contribuir a difondre l’ ideari intel·lectual i estètic del noucentisme més enllà de la gran capital. No es tracta de fer-ne una relació exhaustiva. Però sí de posar-ne alguns exemples, ja siguin de caràcter formal o informal i amb graus diversos d’institucionalització. Com a exemple de xarxa altament institucionalitzada s’analitzaran les Biblioteques Populars de la Mancomunitat de Catalunya. Sobre aquest aspecte s’analitzarà, d’una banda, el paper clau de les bibliotecàries formades a l’Escola de Bibliotecàries, creada el 1915, a l’hora de difondre determinats cànons literaris o gustos estètics; i, de l’altra, la seva organització en xarxa.
També s’analitzarà la xarxa dels Amics de l’Art Vell, activa entre els anys 1929-1936, i les colònies d’estiueig com a via de la difusió del noucentisme cultural i arquitectònic, així com de determinades corrents del catalanisme polític.

Jordi Serra i Teixidor
Departament d’Ensenyament de la Generalitat
L’ensenyament dels Bells Oficis. Una acció d’estat.
La voluntat de crear uns ensenyaments de les arts equiparables als que s’impartien en els països més industrialitzats d’Europa sorgeix durant el segle XIX, en especial a partir del primer gran aparador de la producció internacional: l’Exposició Universal de Londres de 1851.
Des de Catalunya s’estarà al cas de la dinàmica internacional per tal de poder posar-s’hi al nivell i competir-hi. El domini dels mercats no era una qüestió només de preus, sinó que es va fer evident que la qualitat -element clau per aconseguir aquesta fita- passava ineludiblement per la formació. Una formació, però, que no havia de quedar limitada als treballadors i als elements directius de les indústries, sinó que havia de ser extensiva a aquells sectors que acabarien essent qui exigiria un producte de qualitat.
En el darrer quart del segle XIX, i amb l’Exposició Universal de Barcelona de 1888 com a gran revulsiu, s’activaran definitivament els ressorts que hauran de fer possible la desitjada unió entre art i indústria.
Amb la instauració de la Mancomunitat de Catalunya i la creació, el 1915, de l’Escola Superior dels Bells Oficis i més endavant, el 1918, de l’Escola Tècnica d’Oficis d’Art, prendrà cos definitivament la normativització dels ensenyaments dels oficis d’art per tal de poder arribar a formar tant els directius com els obrers de les indústries artístiques. La tasca d’aquestes dues escoles, a més, es veurà completada amb el treball desenvolupat per la xarxa de petites escoles d’art locals escampades pel territori, a les «segones ciutats», conformant una estructuració dels ensenyaments artístics que haurien d’afavorir que expressions com «l’obra ben feta», «l’aprendre fent» o «la bellesa pública» passessin del camp dels ideals al terreny de les realitats.

TAULA RODONA 4: VISIONS DEL TERRITORI. DE LA CATALUNYA-CIUTAT A LES SEGONES CIUTATS

Montserrat Corretger
Universitat Rovira i Virgili
La Catalunya policèntrica noucentista: Reus
El present treball parteix dels estudis previs sobre el tema de Josep Murgades i de Mireia Freixa. El paper determinant de les «segones ciutats» exigeix que les entenguem no només com a prolongació del centre primer productor de les idees sinó com a nuclis actius en el temps i que tinguem en compte en conceptuar el Noucentisme els efectes que, més enllà dels límits cronològics que el contenen, els seus corresponsals o agents dinamitzadors aconseguiren.
Reus és un model de ciutat perifèrica on sorgeixen, entre la segona i la tercera dècades del segle XX, alguns representants del tipus d’intel·lectual que es mou entre la fidelitat a l’ortodòxia formal noucentista i l’opció per una Catalunya republicana.
La dinàmica cultural d’una «segona ciutat» com Reus il·lustra la pervivència amb modificacions substancials d’aquell programa territorial originari. He triat, com a intel·lectuals representatius d’aquesta actitud d’alerta, sintonitzada amb el gran nucli barceloní i dedicada a la penetració cultural en la societat autòctona, els escriptors Pere Cavallé, Joaquim Santasusagna i Josep M. Prous i Vila.
Caldria reescriure la història contemporània del país tenint en compte aquests centres territorials, pols polítics i intel·lectuals que amb dinàmica pròpia interactuaren i en ocasions corregiren la trajectòria de la metròpoli.

Mireia Freixa
Universitat de Barcelona
Xenius, a la glosa Les Serres i les Ciutats, de gener de 1911, deixava clar que la seducció que les “segones ciutats” sentien per la cultura era la més alta utopia que devia conquerir el Noucentisme. Barcelona és la ciutat-metròpoli, l’indiscutible punt de referència però les petites ciutats sorgeixen arreu amb una projectes culturals i educatius clars. Terrassa, en va ser una de les pioneres, de la mà del music i poeta Joan Llongueras – al mateix moment que la Girona de Rafael Masó- i va ser una entitat política, la Agrupació Regionalista, la que va portar endavant aquesta tasca. Però l’esperit noucentista va arribar també a Manresa, Girona o Olot, Sitges o Bellaterra i a moltes altres localitats de les dites d’estiueig, en forma de revistes, projectes d’exposicions, ciutats jardí i també una manera concreta de fer arquitectura i una política cultural pròxima al regionalisme.
La segona dècada del segle XX, és una època pletòrica de cultura que tindrà una doble sortida: o bé obre les portes a actituds ja avantguardistes o, com va saber veure el poeta Joan Salvat Papasseit, només va ser un bell miratge que va morir difós dins de la Primera Dictadura.

Josep Lluís Martín i Berbois
Un breu repàs pel noucentisme sabadellenc
La participació s’inicia amb la rellevant exposició d’Art Nou Català que es va dur a terme el 1915 i la contraexposició que van realitzar el modernistes sabadellencs, els quals es van sentir “atacats” pel nou corrent artístic i, sobretot, pel seu amic Joaquim Folguera.
A continuació cal destacar la nova onada de joves intel·lectuals que van arribar a l’Acadèmia de Belles Arts i que van ser fonamentals per crear la primera Associació de Música a Catalunya. La seva influència va ser tan rellevant que el 1922 la Comissió General de la Mancomunitat de Catalunya els va encarregar la redacció de les bases per a constituir la Lliga Nacional d’Associacions de Música.
El món editorial també va tenir el seu camp amb l’efímera però rellevant publicació Garba (1920-1922), caracteritzada per la seva gran influència de la fe cristiana i la militància catalanista. El món de l’edició sabadellenca també va comptar amb dues editorials: la Biblioteca Sabadellenca i La Mirada. La primera, entre el 1924 i el 1936, es caracteritzava pel seu important caire catalanista i eclesiàstic. Mentre que la segona va ser creada pel “Coro” de Santa Rita, conegut també com la Colla de Sabadell, i va durar entre el 1925 i 1935. Entre els seus escriptors cal destacar personalitats com Josep Pla, Carles Soldevila, Josep Carner, Carles Riba, Agustí Esclasans, Jaume Bofill, Antoni Rovira o Clementina Arderiu.

TAULA RODONA 5: LES IDEES I CORRENTS ESTÈTICS I LA SEVA CONCRECIÓ EN LLENGUATGES ARTÍSTICS. ACTITUDS I COEXISTÈNCIES.

Mercè Vidal i Jansà
Universitat de Barcelona
L’Art del Jardí. Un compendi d’elements clau de l’estètica del nou-cents
En el jardí es fàcil trobar-hi tot un compendi d’elements clau de l’estètica del nou-cents, El jardí és concebut com un autèntic exercici d’ordenació de la natura i, a un segon nivell, el jardí permet connectar amb el paisatge genuí de les vores mediterrànies.
L’Art del Jardí en el Noucentisme es convertia ple de ressons schillerians en un lloc d’educació estètica on cadascú podia ser ensenyat per la bellesa del lloc i Nicolau M. Rubió i Tudurí, al costat d’altres deixebles seus Joan Mirambell, Artur Rigol o d’arquitectes com J.M. Pericas ( a La Coromina, al Torelló), Ricard Giralt Casadesús (Figueres i Girona), Antoni Puig Gairalt (el Vendrell), Jeroni Martorell (Sant Joan de les Abadesses), Josep Danés, entre d’altres, foren els veritables creadors d’aquesta bella Art que, en el nostre país, tenia aquella doble dimensió: nacional i civil.

TAULA RODONA 6: PERVIVÈNCIES I LÍMITS DEL NOUCENTISME

Xavier Castanyer
Museu Josep Aragay, Breda
El combat ideològic de Josep Aragay més enllà de 1917. Reivindicar el Noucentisme en temps d’Avantguarda.
Una de les formes de pervivència del Noucentisme –més enllà de 1917 o de 1924– es troba en l’acció moltes vegades solitària, individual, d’alguns dels seus ideòlegs que, nedant a contracorrent, intentaran projectar els fonaments ètics i estètics d’aquell projecte col·lectiu, gairebé, durant tot el segle XX.
Alguns d’aquests intel·lectuals –a banda de la seva producció artística, literària o musical– van utilitzar el “combat ideològic” per intentar aturar, d’alguna manera, totes les amenaces que, al seu criteri, podien representar un intent d’aniquilació del Noucentisme. Els articles i assaigs publicats per Josep Aragay, exemplifiquen clarament aquesta posició. Aquest artista i teoritzador del Noucentisme va combatre l’avantguarda, però també l’academicisme, el romanticisme, l’impressionisme o el postimpressionisme, amb la voluntat que un “art nacional català” –de matriu classicista i mediterraneïsta– arrelés a casa nostra i s’acabés imposant a les influències de la pintura “estrangera” que, a partir de 1917, van començar a dominar el panorama artístic i cultural català.
COMUNICACIONS

Mònica Baró i Teresa Mañà
Facultat de Biblioteconomia i Documentació, Universitat de Barcelona
Els llibres per a infants en el projecte noucentista
La comunicació vol reflexionar sobre l’aportació del Noucentisme en la producció del llibre del llibre de ficció destinat al lector infantil, un públic essencial per a la formació de la comunitat lectora a què aspiraven els intel·lectuals que lideraven el programa institucional de reafirmació de la llengua i la cultura catalanes.
Les creacions i traduccions literàries d’autors emblemàtics com Carles Riba i Josep Carner, les revistes infantils alternatives al Patufet i els projectes d’Editorial Catalana, Muntanyola i Mentora, que després esdevindrà Joventut, són mostres de la qualitat exigida en la producció per als infants.
La comunicació presenta una revisió de quines foren les produccions més representatives per al públic infantil i quina va ser la difusió i recepció en el moment de la seva publicació a través de la crítica especialitzada, les tirades i la presència en les biblioteques públiques. Malgrat la gran qualitat dels productes i seva contribució a la història de la literatura infantil i juvenil, les dades d’edició en l’actualitat posen en qüestió la vigència i la pervivència dins el cànon de lectures infantils i juvenils.

Ester Barón Borràs
Universitat de Barcelona
Sobre els límits ideològics i territorials del Noucentisme: l’escultor Gustau Violet (1873-1952) i les relacions artístiques i culturals amb la Catalunya nord.
La nostra comunicació se centra en l’escultor rossellonès Gustau Violet (1873-1952) i el seu paper en els intercanvis culturals entre la Catalunya del Sud i del Nord. Gran amic de Miquel Utrillo, ambdós van viure plegats el projecte del Maricel i les seves escultures van formar part de la seva col·lecció. La difusió de l’obra de Violet es degué en part a la seva influència com a promotor cultural a través de la revista Forma, el Faianç Català i al seu suport incondicional.
L’acostament a la seva figura com a teòric de l’Art Regional i defensor de l’art popular a la Catalunya Nord, ens permet analitzar les coincidències de veïnatge entre el Rosselló i Catalunya, la participació conjunta en un panorama mediterrani propi i entrar a debat entorn al concepte urbà de civilitat noucentista entre d’altres. Durant la Gran Guerra Violet reaccionarà davant el posicionament germanòfil d’Eugeni d’Ors i participarà de forma compromesa a través de la premsa catalana manifestant el seu ideari.
En definitiva, volem reconstruir el seu pas per Catalunya i mostrar el diàleg tan interessant que va establir amb el Noucentisme català i valorar el lloc que va tenir entre una generació que el va considerar com un dels seus.

Núria Gil, Sílvia Cañellas,
Escola de Restauració i Conservació d’Obres d’Art. Departament d’Ensenyament de la Generalitat.
El vitrall noucentista
Civilitat, mediterraneïtat, internacionalisme, classicisme, característiques que fixen la manera de fer dels artistes noucentistes, són trets que podem trobar en el vitrall del moment? Podem realment parlar d’un vitrall noucentista? La discussió del grup de treball que presenta aquest article ha girat al voltant d’aquestes qüestions i de les que s’estableixen entorn a peces que no casen en les esmentats principis i s’inscriuen o s’acosten a d’altres moviments.
En uns primers anys, els vitralls que podem considerar de tendència noucentista, van ser fets en convivència amb els d’estètica modernista (fins a la segona dècada del segle XX). Després els motius noucentistes van prendre el protagonisme, però mica en mica van conviure amb elements que hauríem de considerar dins d’altres moviments com l’Art Déco. Això es va produir tant per la relació dels dissenyadors amb el taller com per les característiques intrínseques de les obres realitzades.
Així, haurem de considerar emmarcats dins d’aquest moviment una sèrie de vitralls realitzats entre 1906 i 1923. El fenomen es produí tant en el vitrall religiós, com en l’institucional i també en el de molts habitatges particulars.

Rosa Maria Gil Tort
Fundació Rafael Masó, Girona
Ricard Giralt Casadesús (1884-1970) Un noucentista transversal. Arquitectura, Urbanisme i Municipi a la Catalunya del segle XX.
L’objectiu principal d’aquesta comunicació és presentar la transversalitat de la figura de l’arquitecte Ricard Giralt Casadesús i com aquesta pot exemplificar una manera de ser noucentista tot ampliant les bases conceptuals i cronològiques del moviment.
Parlem de transversalitat en el programa social de l’arquitectura. Transversalitat territorial d’un barceloní que esdevé arquitecte municipal de Figueres i de Girona. Del seu repertori, des dels petits xalets noucentistes a El Bruc o Figueres dels primers anys, als blocs del Patronat Municipal de la Vivenda de la Barcelona de postguerra passant per les escoles racionalistes a la Girona de la República. I finalment la transversalitat política treballant per l’arquitectura, el municipi i la ciutadania amb tots els partenaires polítics, des de Puig Pujades a Rafael Masó, que els esdeveniments del segle XX designen pel país. Des d’aquest punt de vista hi intuïm un perfil de tecnòcrata madur per sobre dels avatars de polítics i governants. Giralt es relacionà amb figures com Cebrià de Montoliu, Josep Puig i Cadafalch o el mateix Adolf Florensa, amb qui fa realitat la concepció tant noucentista de pensar la Catalunya-ciutat, com extensió de l’empenta noucentista barcelonina a tots els racons del país.

Gianni Ginesi – Joaquim Rabaseda
ESMUC, Barcelona
L’Orquestra Pau Casals: una institució cultural del Noucentisme.
L’any 1920 l’Orquestra Pau Casals fa el seu primer concert al Palau de la Música Catalana a Barcelona. Fundada per Pau Casals amb la intenció de dotar Catalunya d’una institució musical de referència, va ocupar un lloc principal en la vida cultural del país fins a l’esclat de la Guerra Civil. Ara bé, per a la seva creació i pervivència durant quasi dues dècades, la implicació de la societat civil catalana va ser tan fonamental com l’impuls del seu mestre creador.
La iniciativa de Pau Casals va proporcionar una estructura per a la modernització del país a través el coneixement i la difusió de la música. Igualment, l’entitat va exemplificar bé la civilitat noucentista i les arrels clàssiques de la societat catalana. Les activitats de l’orquestra van moure’s entre l’acceptació incondicionada d’alguns i el desinterés d’altres. Això va condicionar tant el seu reconeixement contemporani com posterior. No sols va ser la principal institució musical catalana durant els anys madurs del Noucetisme, sinò que la mateixa figura de Pau Casals va encarnar molts dels valors polítics i estètics d’aquest moviment.
En aquesta comunicació analitzem els lligams entre l’orquestra i els plantejaments noucentistes, a través del filtratge necessari de la personalitat, idees i accions del violoncelista i director d’orquestra al llarg d’aquesta etapa.

Elena Llorens Pujol
Departament d’Art Modern i Contemporani, MNAC
Noucentisme i avantguarda, o de quan els extrems no es toquen
Aquesta comunicació es proposa sospesar, de forma necessàriament parcial, el paper que va jugar el noucentisme en la definició i la implantació de l’avantguardisme a Catalunya en las primeres dècades del segle xx, bo i fixant-se en la recepció que van merèixer aquí les obres de l’anomenat “art primitiu”, unes obres sense les quals es fa difícil entendre la història de les “primeres avantguardes” atesa la transcendental influència que van exercir sobre elles. Fins a quin punt és incompatible el substrat mediterrani abonat des de les files noucentistes amb la sàvia nova que procedeix de terres i pobles menys “lluminosos”? Com encaixen les disrupcions primitivistes en una Catalunya en què el futur passa per la idealització del passat? Aquestes i altres qüestions haurien de contribuir a actualitzar el discurs historiogràfic fins avui vigent a l’entorn del fenomen de l’art modern a Catalunya –i de l’avantguardisme en particular– a l’efecte de comprovar la viabilitat d’un model que en termes generals mimetitza les principals categories historiogràfiques amb què s’ha narrat l’art modern internacional.

Josep Lluís Martín i Berbois
L’Exposició d’Art Nou Català a Sabadell al 1915: el Noucentisme artístic a Sabadell
L’1 d’agost de 1915 el Noucentisme va arribar a Sabadell amb el seu màxim esplendor amb l’exposició d’Arts Nou Català al local del Centre Català. L’acte va ser inaugurat pel batlle de la ciutat, el president de la comissió organitzadora i presentat per Eugeni d’Ors. A més a més, també es dugueren a terme un seguit de conferències realitzades per personalitats tant notables com Eugeni d’Ors, Martí Casanovas, Feliu Elias, Joaquim Torres-García i Josep Aragay.
En aquest esdeveniment van participar alguns dels artistes més rellevants del panorama artístic del moment. Tanmateix, alguns d’ells provenien del grup Les Arts i dels Artistes que es reunien al Faianç Català de Barcelona al voltant de Francesc Pujols i Santiago Segura.
Alguns artistes locals, que representaven al modernisme, van interpretar l’Exposició com una invasió d’artistes forans i d’un nou corrent artístic, això va comportar que s’organitzés al mateix dia una contra-exposició per part de l’Acadèmia de Belles Arts al local de la Lliga Regionlista.
Després de l’exposició, Folguera va realitzar dotze articles al Diari de Sabadell amb el nom d’“Acotacions. L’Art Nou”, per tal d’explicar el per què havia dut a terme aquest esdeveniment i, sobretot, arribar a una certa pau amb els seus amics artistes sabadellencs.

Roser Masip Boladeras
Facultat de Belles Arts, Universitat de Barcelona
Francesc d’ Assís Galí i els ensenyaments artístics en el Noucentisme
La nostra comunicació es planteja com a objectiu presentar les institucions punteres en ensenyances artístiques pertanyents a les primeres dècades del segle XX, vinculades al pedagog i artista Francesc d’ Assís Galí i Fabra.
És amb la voluntat de participar en la construcció cultural del país pròpia del Noucentisme, que Francesc Galí s’endinsarà en tasques d’ensenyament artístic. El 1906, crea la seva Escola d’Art, important focus d’irradiació noucentista. La pedagogia impartida, constituirà l’alternativa pedagògica més avançada del moment. S’hi formaren personatges de la talla de Joan Miró entre d’altres. Malgrat el prestigi obtingut desapareixeria el 1913, donat que Galí s’embrancaria amb d’altres afers pedagògics.
L’any 1914 la Diputació de Barcelona aprova el Projecte de l’Escola Superior dels Bells Oficis aprovat el 1914. L’Escola obria les seves portes el curs 1915-16. Galí en serà director i professor de l’assignatura de Dibuix i Color. Paral.lelament, el curs 1918-19, neix l’Escola Tècnica d’Oficis d’Art, que també dirigirà.
En la primavera de 1924 es desencadenaren una sèrie de fets puntuals que acaben amb la destitució del professorat de les dues Escoles i, posteriorment amb el seu tancament.

Sebastià Sánchez Sauleda
Una nova lectura arquitectònica del Palau Maricel: entre el Noucentisme i l’eclecticisme
L’any 1909 l’industrial i col·leccionista nord-americà Charles Deering (1852-1927) arribà a Sitges i adquirí l’antic hospital de sant Joan Baptista, que llavors estava en franca decadència, per instal·lar-hi la seva residència d’estiu. Les obres d’adequació li foren encarregades a Miquel Utrillo (1862-1934), enginyer, pintor, crític d’art i agitador cultural, qui modernitzà el vell recinte medieval per convertir-lo en un lloc confortable.
La passió col·leccionista de Deering propicià que la superfície disponible quedés petita i fos necessari projectar un edifici de nova planta que pogués albergar totes les obres que havien anat adquirint. Fou llavors, entre 1911 i 1912, quan Utrillo gaudí d’una total llibertat per desenvolupar els seus coneixements artístics i arquitectònics, a fi de crear un complex a mig camí entre una residència i un museu que seria batejat amb el nom de Maricel.
En aquesta comunicació abordarem la gènesi del projecte, els models que inspiraren la seva fisonomia i les diverses fases constructives. A més, intentarem aclarir si cal catalogar el Palau Maricel com un edifici Noucentista, Modernista o bé ens trobem davant d’una mostra d’eclecticisme, que acabaria proporcionant al seus creadors un luxós receptacle (síntesi perfecta entre el passat i el present artístic) on custodiar els nombrosos tresors acumulats.

Toni Sangrà Boladeres
Contextualització formal de l’estètica del Noucentisme. Variants estètiques, recursos gràfics i visuals a partir del pintor sitgetà Agustí Ferrer Pino.
El Noucentisme artístic és el resultat de la confluència de diferents manifestacions estètiques. El contacte entre aquestes enriqueix la configuració formal de totes elles, aportant expressions que convergeixen en el Noucentisme en una varietat d’estils plurals i transversals avesats als nous temps. El Simbolisme, el Decorativisme, el Decadentisme, l’Art Déco, les Avantguardes o el propi Modernisme estan presents cronològicament, amb més o menys intensitat durant el Noucentisme. Així, tot i els paràmetres clars que defineixen ideològicament el Noucentisme, interpretem igual que altres autors que cal entendre’l des de la pluralitat estètica, i no desvincular-lo de les tendències existents durant aquells anys a Catalunya i Europa. En aquest sentit, poder entendre el Noucentisme des d’una perspectiva adjacent i integradora de diversos posicionaments estètics, ens serveix per revelar que precisament els axiomes estètics i formals sovint es mostren difusos en determinats artistes catalans d’aquesta època.
En aquesta comunicació s’explorarà com, en l’obra artística, i especialment en l’obra gràfica sobre paper (dibuix) del pintor de Sitges Agustí Ferrer Pino (1884-1960) s’evidencien els preceptes anunciats anteriorment. Així, a partir de la catalogació, estudi i anàlisi de l’obra pràcticament inèdita d’aquest pintor, es pot mostrar des de la vessant formal del pla pictòric i gràfic que el Noucentisme no és uniforme ni influeix de la mateixa manera als artistes de l’època.

Divendres, 28 de novembre 2014

 

Matí: Institut d’Estudis Catalans (Carme, 47, Barcelona)

 

8.30 h. Acreditacions

 

9.30 h. Obertura, a càrrec de l’Excm. Sr. Salvador Esteve, President de la Diputació de Barcelona, Joandomènec Ros, President de l’Institut d’Estudis Catalans, i Vinyet Panyella, directora del Simposi. Amb la presència de l’Il·lm. Sr. Joan Carles Garcia Cañizares, diputat delegat de Cultura de la Diputació de Barcelona.

 

10h. Sessió 1. El Noucentisme. Nominalisme i ideologia
 
Ponència: «El Noucentisme: de la Nació a l’Estat», Dr. Joan Ramon Resina (Stanford University, USA)
Moderadora: Vinyet Panyella (Consorci del Patrimoni de Sitges)
Taula rodona: Dr. Edgard Illas (Indiana University), Dr. Josep Murgades (Universitat de Barcelona), Dr. August Rafanell (Universitat de Girona)
Relator: Dr. Josep Lluís Martín Berbois
 

12 h. Sessió 2. El pensament cultural europeu durant el Noucentisme
 
Ponència, Dr. Xavier Pla (Universitat de Girona)
Moderadora: Dra. M. Lluïsa Faxedas (Universitat de Girona)
Taula rodona: Jordi Amat, Joan Safont i Plumed, Dra. Mariona Seguranyes
Relator: Dr. Josep Martin-Berbois

 

Tarda: Museu Nacional d’Art de Catalunya (Montjuïc, Barcelona)

 

16 h. Sessió 3. La Institucionalització cultural de Catalunya
 
Ponència: «La institucionalització cultural del Noucentisme. Elements per a un debat», Dr. Jordi Casassas (Universitat Autònoma de Barcelona)
Moderadora: Dra. Mercè Vidal (Universitat de Barcelona)
Taula rodona: Dra. Raquel Lacuesta, Dr. Joaquim M. Puigvert (Universitat de Girona), Jordi Serra
Relator: Dra. Alícia Suàrez (UB)

 

18 h. Visita guiada a la col·lecció permanent: Noucentisme.

 

 

Dissabte, 29 de novembre 2014

 

Palau de Maricel, Sitges

 

10 h. Sessió 4. Visions del territori. De la Catalunya-ciutat a les Segones Ciutats
 
Ponència: «Civilitzar, arranjar, esclavitzar: les belles ciutats noucentistes de Rafael Masó», Dr. Jordi Falgàs (Fundació Rafael Masó)
Moderador: Dr. Robert Davidson (University of Toronto)
Taula rodona: Dr. Josep Lluís Martín Berbois; Dra. Montserrat Corretger (Universitat Rovira i Virgili), Dra. Mireia Freixa (Universitat de Barcelona)
Relator: Marc Comadran

 

12 h. Sessió 5. Les idees i corrents estètics i la seva concreció en llenguatges artístics. Actituds i coexistències (arts, literatura, música)
 
Ponència: «Noucentisme 2.0: ‘palpitacions del temps’», Dr. Enric Bou (Università Ca’Foscari Venezia)
Moderador: Dr. Francesc Fontbona
Taula Rodona: Dra. Teresa Camps (Universitat Autònoma de Barcelona), Dr. Jordi Malé (Universitat de Lleida), Dra. Mercè Vidal (UB)
Relator: Jordi Medina

 

16 h. Sessió 6. Pervivències i límits del Noucentisme
 
Ponència: «Hyppolite Taine. Límits i fonaments del Noucentisme», Dr. Albert Mercadé (Universitat Pompeu Fabra)
Moderador: Dr. Enric Ucelay (Universitat Pompeu Fabra)
Taula rodona: Dr. Xavier Castanyer (Museu Municipal Josep Aragay), Ignasi Domènech (Consorci del Patrimoni de Sitges)
Relator: Jordi Medina

 

18 h. Presentació del projecte Mapa d’arquitectura i elements urbans noucentistes
 
Dra. Raquel Lacuesta, Vinyet Panyella, Dr. Joaquim M. Puigvert, Dra. Mercè Vidal, Xavier Gonzàlez Toran, Gabriela Urizar Olate.
 
Cloenda de la jornada a càrrec de l’H. Sr. Santi Vila, conseller de Territori i Sostenibilitat
 

 

Diumenge, 30 de novembre 2014

 

Palau de Maricel, Sitges

 

9-13:30 h. Presentació de comunicacions
 

Mònica Baró, Teresa Mañà

Els llibres per a infants en el projecte noucentista.

 

Ester Baron Borràs
Sobre els límits ideològics i territorials del Noucentisme: l’escultor Gustau Violet (1873-1952) i les relacions artístiques i culturals del Noucentisme amb Catalunya Nord).

 

Marc Comadran Orpi
La “Petita Europa” en construcció: Sabadell entre les ‘segones ciutats’ del Noucentisme.

 

Rosa Gil
Ricard Giralt, arquitecte.

 

Núria Gil, Sílvia Cañellas, May Domínguez
El vitrall noucentista.

 

Gianni Ginesi, Joaquim Rabasseda
L’Orquestra Pau Casals: una institució cultural del Noucentisme.

 

Elena Llorens Pujol
Noucentisme i avantguarda, o de quan els extrems no es toquen.

 

Roser Masip i Boladeras
Francesc d’Assís Galí i els ensenyaments artístics en el Noucentisme.

 

Andreu Pujol
Arquitectura escolar noucentista

 

Isidre Roset i Juan
Una altra visió del Noucentisme: l’antinoucentisme i la Generació de 1917.

 

Sebastià Sànchez Sauleda
Una nova lectura arquitectònica del Palau de Maricel: entre el Noucentisme i l’eclecticisme.

 

Toni Sangrà
Contextualització formal de l’estètica del Noucentisme. Variants estètiques, recursos gràfics i visuals a partir del pintor Agustí Ferrer Pino.

 

13.30. Presentació del II Simposi Internacional sobre el Noucentisme 2016, a cura de Jordi Falgàs (Fundació Rafael Masó).

 
Cloenda del I Simposi Internacional sobre el Noucentisme, a càrrec de l’H. Sr. Ferran Mascarell, Conseller de Cultura de la Generalitat. Amb la presència de Mireia Rossell, regidora de Cultura de l’Ajuntament de Sitges.

 

17-19 h. Presentació de publicacions sobre el Noucentisme. Acte obert al públic
 

  • Xavier Castanyer, Josep Aragay, artista i teòric del Noucentisme (2013)
  • Xavier Castanyer, El diari de viatge a Itàlia del pintor Josep Aragay (1916-1917) (2013)
  • Montserrat Comas, Joan Solé, Imma Socias. Les exposicions d’art del Penedès, 2 v. (2013)
  • Jordi Falgàs, ed. Atenea 1913. El temple del Noucentisme (2913)
  • Jordi Falgàs, ed. Masó: arquitectura pública durant la Mancomunitat (2014)
  • Fèlix Fanés, Joan B. Minguet, eds. Barcelona zona neutral 1914-1918 (2014)
  • Prat de la Riba i la Mancomunitat de Catalunya (2014)
  • Txema Romero, Joan B. Minguet, Els altres noucentistes (2014).
  • Mariona Seguranyes, ed. Francesc Vayreda. De l’Impressionisme al Noucentisme a Catalunya (2013)
  • Mercè Vidal, Joaquim Folch i Torres. Llibre de viatge 1913-1914 (2013)
  • Mercè Vidal, Prat de la Riba i les Arts. Recull epistolar (2014)

 

Descarrega’t el programa

 

 
Seus del Simposi
  
Palau de Maricel.
 

Carrer Fonollar, s/núm. Sitges

 

Localització

 

Institut d’Estudis Catalans.

 
Carrer del Carme, 47. Barcelona

 

Localització

 

Museu Nacional d’Art de Catalunya.

 
Palau Nacional. Parc de Montjuïc. Barcelona

 

Localització